Pels seus passos comptats havía vingut l'hivern, ab tot el seu seguici de días curts, de sol esgroguehit, de cels endolats y plujas cançoneras.

De trist, l'hivern, ho es a tot arreu, però enlloch del món s'hi troba tant com allí als sots, ja de sí feréstechs y ombrívols. El día que, a tall de negra filagarsa, s'estiragassava algun núvol sobre'l troç de cel estès entre'l cèrcol de molas y cimals, ja podían dir els bosquerols: Deu mos ajut, perquè la fosca s'eternisava   -206-   pels sots, com si s'hi trobés bé, per'llí aclofada... En aquellas horas de tenebra, llargas com días sense pa, la gent anava a las palpentas per las casas, perquè, encara qu'encenguessin llum, ni'ls gresols ni las llantias feyan prou claror pera que las donas s'hi vegessin a feynejar per las cambras, a pujar a las golfas o a devallar als cellerets.

Hi havía días que talment semblava que'ls sots, tot y sent tan fondos, s'haguessin acabat d'ensorrar fins al mateix cor de la terra y qu'allavors els bosquerols visquessin entre l'espessor dels llims.

Però lo pitjor era encara quan, després de las foscas anguniosas, venían els días d'aygua, que no s'acaban may més. De vegadas era una pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d'aquellas que, sense fer soroll, estovan marges y parets y amaran la terra fins a las entranyas. Altres cops era un xáfech desenfrenat que feya anar els fays embutits d'aygua y omplía'ls torrents de gom a gom.

Semblava que l'ayguat, tot se n'ho havía d'endur; y, com si no'n tingués encara prou de negar hortets y feixas, esllaviçava'ls marges, els pendiços, y dels camins en feya xaragalls.

¡En voleu, allavors, de gemechs y crits d'angunia! ¡En voleu de llágrimas y planys pels casalots! Ab els camins tous, ab els camps enllacats, ab las terras ensulcidas, els bosquerols se trobavan sitiats dintre de casa y amenaçats per la fam. Volían menjar... y no podían surtir al defora ni arribar a l'hort a cullir vianda. Mancava'l pa a la panera... y no podían baixar al molí.

-¡Es per la mala fembra, -deyan las donas- es per la mala fembra de Puiggraciós, que Deu mos castiga aixís!

-¡Són las malediccions de la parroquia, -mormolavan els homes- lo que desencadena aquets flagells!

Y com que'ls xáfechs may paravan, y plou que plou, y plou que plou... encara venían més tribulacions y més tragedias, perquè ara l'aygua descalçava els ratats   -208-   fonaments de las casas, ara pudría'ls caps de viga, ara feya plorar las goteras per'quí, per'llá. L'un día tot era «¡Veníu, veníu!» perquè s'ensorrava la teulada del corral... L'altre tot era «¡Corrèu, cuytèu!» perquè l'aygua's ficava pel barri y se n'entrava al celleret... Ab la mort a dins de l'ánima, la gent corría a apuntalar els sostres que feyan moviment o a tapar forats y escletxas ab manats de palla, ab pellingots...

-¡La nostra hora es arribada! -clamavan las donas, esporuguidas.

Y els homes responían ab veu ronca:

-¡Mal llamp de Deu com no morim tots a l'acte, qu'aixís acabaríam de patir!

Però ja podían resar, ja podían malehir... l'aygua no s'aturava ni ab renechs ni ab parenostres. Dali que dali, dali que dali, anava cayent del cel sense parar, las unas vegadas a bots y a barrals, com si hagués de finar el món... altres cops tot a pleret, a pleret, com si, afadigada y tot de caure, no portés mica de   -209-   pressa, ni se n'hagués de deixar fins al día del judici. Aixís s''allargavan, aquell hivern, las horas emplujadas; aixís venían els días negres derrera dels días negres... fins qu'un matí, per demunt de las feixas de l'Uyá, el sol va treure'l cap de mica en mica... Però ¡quín sol va ser, aquell més mústich y pansit! Semblava mentida que la llum del món pogués fer aquella cara de malalt y llençar aquellas ulladas d'agonía!

Tot seguit els sots se varen tenyir d'una claror entre cendrosa y groga, que feya pensar ab la mort...

* * *

Els dos avis de la rectoría també varen passar els set cálzers d'amargura, en tota aquella tongada de llástimas y condols. Sols y verns en la tribulació, sense consol ni ajuda de criatura viventa, hi va haver cops que de bona gana haurían donat l'ánima per mor de Deu.

Tan xaruchs, xaruchs, com eran, s'havían   -210-   hagut tots dosets de defensar contra l'aygua traydorota, qu'a lo millor se ficava pels junts de las teulas y pels resquicis de las oberturas. Pera no deixarse sorpendre per l'enemich, anavan com furons de l'una banda a l'altra, vigilant portas, finestras y forats, y's rellevavan de nit y día per por de caure rendits de cansament. Mentres la jaya vetllava, el jayo trencava'l sòn; y, quan se trobavan els dos vellets a l'hora de rellevarse, «¡Valgans Deu de la creu!», deya, tot gemegant, l'avi; y allavors l'avia responía: «¡Que per sempre'ns valgui, amen!» Aquellas pregarias eran com mots de salutació ab que'ls dos vells se donavan coratge entremitj de la congoixa y la solitut.

Però, de totas las penas que passavan, la que'ls aturdía més eran las goteras, que, com més anava, més regalavan de per tot arreu. ¡Allò sí qu'era un desfici y un neguit! No hi ha pas res al món que fassi tanta angunia com sentir las goteras fent toch, tach, entre la fosca...

Hi havía nits que, rendida de fadiga, la jaya's deixava anar demunt del jaç, y encara no havía tingut temps d'aclucar l'ull que ja li començavan a caure gotas a sobre'l cap. «¡Deu meu, Senyor, assistíume!», clamava la pobra vella, tot aixecantse. Y, mentres s'encaminava al passadiç ab el llumet a la má, s'aturava tot d'una al peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queyan gotas dins del recambró. Y, com qu'al recambró hi havía desada la pobresa de la roba, corría a trèurela del caixabanch, per por de que's mullés, de que's florís. Allavors penjava'l llum d'una estaca y's posava a arramassar las peças... Però, aixís que tenía la robeta als braços pera traginarla a un altre lloch, s'adonava tot d'un plegat de que també plovía a la porxada... y, com qu'allí hi tenían la mica de mestall per l'any, la dona ja no sabía per quín cap girarse ni lo que calía salvar primer. ¡Allò era un matament... una congoixa, semblant a l'agonía de la mort!

Després, quan el temps se va alçar un xich, semblava que, tant el jayo com la jaya, també s'haurían hagut de revifar una mica... però no. Per una banda, aquell sol esgroguehit els omplía de tristesa l'ánima... y, després, may els mancavan trifulgas novas y flagells nous. Quan no eran las calamitats del temps, eran altras penas y caborias. ¡Pobres avis! Com més vells se feyan, més cambiavan de taranná. Aixís com abans no's trasbalsavan per res del món, ara's tornavan corcons y neguitosos, com si un rosech els consumís. Per la manera com se morfonían y frisavan, planyentse y somicant d'un cap de día a l'altre, semblavan ánimas penadas per manca d'oracions...

No feyan més que doldres de que las ayguas ho havían malmès tot y de que ells ja no tenían esma pera apariarho. Per això anavan y venían a totas horas com esperits follets, mormolantse l'un a l'altre, a cau d'orella, misteriosas paraulas de temor.

El jayo exclamava, tot baixet:

-¿Què dirá quan vegi tot això?

Y la vella responía, concirosa:

-¡Pobres de nosaltres! ¿Què dirá?

Y escoparrendits, confosos, tots dos miravan al defora, y veyan que las ayguas se n'havían endut torrent avall el troç de jardí de l'hort y que las voras dels caminals tornavan a omplirse d'un herbey orat, y que las creus del cementiri jeyan entre las malvas, decantadas pel xáfech y pel vent. Però l'esglay gros va ser quan, al tornar a entrar a l'esglesia, van veure la miseria que regnava per allí dins. L'aygua havía entrat per sota la porta, deixant las llosas encatifadas de llot; la floridura s'havía tornat a apoderar dels vestits de sants y santas, y las aranyas teixían altra volta per las coronisas dels altars. ¡Quín rau-rau va ser pera'ls jayos contemplar aquella inmundicia! Se sentían com culpables y avergonyits de ser tan vells y de no veures ab prou cor pera aconduhir aquell devastall.

Per això may callavan exclamant:

-¿Què dirá missenyor al veure aquesta poca condicia? ¿Què dirá al contemplar això?

Y quan va baixar de la cambra el capellá, traspostat, groch, envellit, com si li haguessin tirat els anys assobre a carretadas, els jayos semblava que s'amaguessin, com volentse fondre terra endins.

* * *

Va ser devant del trágich espectacle dels cels esmortuhits y dels días rúfols que li va tocar a mossen Llátzer tornar a obrir els ulls a la vida, després de las setmanas de febre y de desvari qu'havía passat retut al llit. ¡Que desolat, que trist, que deixat de la má de Deu, ho tornava a trobar tot!

Sinistrament il·luminat per aquell sol esgroguehit y cendrós, may se li havía aparegut tan funerari com allavoras el cèrcol de montanyas negras ahont vivía   -215-   aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum del món, li semblava que, lo que feya, no més era cambiar de sepultura. Aixís com fins allavoras havía estat enterrat al fons d'un llit, d'aquí endevant tornaría a tenir per tomba la negror dels sots. Sa tornada a l'existencia estranya d'home enterrat de viu en viu se li apareixía com la pena més esgarrifosa y al mateix temps com la senyal tremenda de que encara no havía complert el cástich dictat per la divinal sentencia. Ell, que ja s'havía imaginat la benhauransa de no haver de veure més aquellas esquerpas fondaladas ni aquells tous d'ombra espessa del fons de las boscurias... ell, que ja somiava no tornar a sentir parlar d'aquells homes dormilegas que covan la maldat sota la sòn y que, enllepolits pel dimoni de la carn, abandonan la missa y els sagraments... ell, que ja entreveya l'estrella lluminosa qu'anunciava la fi del seu calvari... ell, que ja se sentía quasi esbandit del pecat d'un día y pensava anar a gaudir las   -216-   misericordias celestials... ¡se trobava altra vegada presoner de l'ombra y encadenat al peu dels cingles y els turons!

Pera endolcir un xich el cástich de tornar a la vida a que's veya condemnat, no trobava més consol que ferse venir a la memoria tot lo qu'havía vist com entre somnis en aquellas horas de febre en que ja li semblava ser de l'altre món. Ab els ulls cluchs y la testa alta, com aquell qu'assaboreix una visió agradosa ab el pensament... ¡ab quína delicia no tornava a contemplar els fúnebres fantasmas que li havían ballat devant del llit per entre las boyras del desvari!

...Primer veya una gran foscuria, una negror fonda, fonda, com la que deuhen veure'ls difunts dins dels enterraments en que reposan. Però vetaquí que tot de sobte van començar a bellugarse sobre aquell món del no res unas llumenetas com espurnas qu'acabavan de fer més espessa la fosquetat. Eran uns llumets tremolosos qu'anavan y venían,   -217-   pujavan y baixavan, s'amagavan y tornavan a surtir, fent sempre ballarugas devant dels ulls... «¡Calla! Això es que soch mort... -deya allavoras:- mort y enterrat... y aquestas llumenetas deuhen ser els fochs follets que saltironan pel cementiri.» Però desseguida replicava: «No, això no pot pas ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiría, com ara sento, que va plovent sobre meu...» Y de que rebía la pluja no podía pas dubtarne... Una per una, haguera pogut comptar las gotas que'm queyan demunt del cap. Mes ¿què deuría passar allavoras que'ls llumets anavan venint, venint, com si volguessin tocarme? Tant y tant se varen atansar que vaig veure que no eran pas fochs follets. Eran gresols, els gresols que duyan a la má'ls jayos pera venirme a assistir. De primer no vaig entendre ben bé lo que feyan forfollant pel llit y regirant el tapall; però després ja començava a capir que lo que volían era agafar entre tots dos las voras del llençol pera mudarme de   -218-   seti... Lo que no arribava a endevinar era si'm treyan d'allí pera lliurarme dels degotalls que'm queyan a demunt, o bé... si tant mateix m'havía arribat la derrera hora y m'havían d'enterrar, y els avis ja'm duyan cap al sot, sostingut per las puntas del suhari. Allò, sí, que may ho vaig entendre, may...

Y aixís, assegut a l'entrada de la rectoría, anava fent memoria, mossen Llátzer, de las sevas caborias de malalt, com si volgués surgir ab el pensament retalls de somni y llencas de desvari... quan, tot de sobte, va semblar que's desvetllés de las visions de la tomba pera pensar en las cosas d'aquet món. Ab una veu entelada y tremolosa que trasparentava la debilesa de l'esperit, va cridar als jayos:

-¡Joseph, Mariagna, veníu! Dèume un xich d'ayre. Ajudèume a alçar... que surtirèm al defora... Vull veure l'esglesia, vull veure'l jardinet...

Al sentir aquets mots, va semblar que als avis se'ls glaçava l'ánima. El vell   -219-   va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: «¡Ja es arribat el moment que tant temíam!» Y la vella movía'l cap, com volguent dir: «¡Ay, pobres de nosaltres! ¿Què dirá quan vegi aquella desolació?»

Y mentres, l'un a un costat y l'altra a l'altre, anavan caminant y sostenint al capellá, pensavan anguniosos: «Ara, ara... se n'adonará y fará una exclamació de pena.»

Perquè no eran pas renys, lo que temían els jayos, de mossen Llátzer, sinó aquellas paraulas de dolça planyença que gastava tot sovint y qu'encara sembla que fassin més mal al cor.

* * *

Quan mossen Llátzer va ser al defora y va alçar el cap envers el cèrcol de turons y cingles que'l tenían enrotllat per tot arreu, va sentir al cor un gust de fel y vinagre, com no l'havía sentit may, ni en las horas de major dolor.

Ab aquell sol esgroguehit qu'il·luminava la terra ab claror tremolenca y llagrimosa com la d'un flam de funeral, els sots semblavan el reyalme de l'eterna quietut al derrer día del món. Arreu surava un silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumía la frisor de las arbredas, la gelada aturava'l pas dels reguerols. No s'ohía ni un respir ni una alenada, ni un crit de bestia, ni un xiu-xiu d'oreig... Tot callava com si la vida s'hagués parat, com si las cosas del cel y de la terra estessin a punt d'esvanirse per sempre més. Fins las pobras casas mitj enrunadas que s'escampavan pel sot, feyan un posat com si patissin, com si estessin malaltas, o potser a punt de morir. A l'Uyá, els vents havían torçat la xemeneya de la cuyna baixa y decantat la torratjeta de sobre'l trull, y l'edifici semblava qu'anés de tort. A câl Pere Mestre, l'empenta de l'aygua havía esbotzat la llenca de mur que corría de la porta al finestró del corral; y, ab aquella gran boca oberta, la casa tenía l'ayre de   -221-   fer el derrer badall de l'agonía. A cân Pugna, qu'havían hagut d'apuntalar per part de fòra arrambant a las parets cayrats y vigas, apareixía com un casalot coix, que de tan ranco anés ab croças. Las tapias corcadas de Romaní, que de tan decantadas ja feya anys que semblava que pesessin figas, ara s'havían desplomat un bon xich més y estavan leri-leri si van o no van de trompis rostos avall...

Mossen Llátzer se va posar las mans devant dels ulls pera no veure semblant desolació.

-¡Això es la mort! -deya entre sí. -¡Això es la mort, que'm va voltant per tots cantons! ¡Això es la mort, que'm fa bavarotas, que s'acosta com si'm volgués tocar, però sense arribarme may á posar la má al demunt! Se moren els camps, se moren las casas... tot se mor menos jo, que, trist, me migro anyorant la pau eterna... Las casas arribarán a caure a engrunas... Mancada de xopluch, vindrá un día en que la gent dels sots   -222-   haurá de cercar refugi dins las baumas, esperant la derrera hora... Després tot se convertirá en un fossar inmens, en un cementiri sense fitas... y jo... jo encara restaré vivent, com si Deu me designés pera vetllar la sòn dels morts...

Però's va deturar de sobte'l capellá mentres feya tan negres pensaments, perquè, baixant els ulls a terra, va quedar sorprès y corglaçat a la vista del jardí. A l'adonar-se del devastall d'aquell bocí de terra, un temps florit y ara arrasat... va semblar qu'anava a obrir la boca pera llençar un gran sospir qu'exhalés el seu condol. Els jayos ja abaixavan el cap com si per endevant s'avergonyissin de la paraula planyívola qu'anavan a sentir; mes el capellá, pera no fer pena als seus sirvents, va ofegar el plany a dins del cor y va passar de llarch, llençant no més una mirada trista cap a n'aquells indrets mortuoris qu'ell havía resucitat ab son amor.

Va donar després unas quantas passas més amunt, sempre anant cap a la   -223-   esglesia; y a l'arribar als xiprers del cementiri va veure, ab dolor de l'ánima, que per las voras dels caminals tornava a créixer l'herbey ab més saba, ab més orgull que may. «Ara sí, que no's podrá estar de queixarse...», varen pensar els avis ab temor; mes el capellá, silenciós sempre, va passar tancant els ulls com pera no veure la miseria que'l voltava.

Al cap y a la fi varen arribar al peu de l'esglesia. Varen empènyer la porta, y tot d'un plegat se'ls va presentar a devant tota la desolació que regnava al lloch sagrat... crostas de floridura pels vestits de sants y santas, cortinatges de terenyinas per coronisas y ninxos dels altars, una catifa de fanch estesa a terra, broça y runa per tot arreu... Allavoras la pena del rector va esclatar tota plegada, mentres venía als avis una suhor freda, una angunia, un tremolor...

-¡Prou, Senyor Deu meu! -clamava mossen Llátzer. -¡Prou! ¡No'm castiguèu   -224-   mès, que ja reconech vostre poder infinit!

Y després, girantse a ne'ls jayos y senyalantlos ab la má la calamitat qu'omplía'l temple, va preguntarlos ab gran tristesa:

-Però ¿qu'es això? ¡Diguèume! ¿Qu'es tot això?

Mes els avis, en compte de respondre, van començar a somicar, mentres las llágrimas els corrían cara avall.

-¿Que plorèu? -va preguntar el capellá al jayo.

-Sí, que ploro, -va fer el vell.

-Però ¿per què? Diguèu per què...

-Perquè ja no tinch força, missenyor.

-¿Y vós, Mariagna, Mariagna...!

-Perquè no som bons per'res.

-¡Oh! ¡Pobres avis! ¡No diguèu pas més això! -exclamava, enternit, el capellá. -¡No diguèu pas més aixó, que'm feu l'ánima a bocins.

Y aterrat, retut, ab el cap amagat entre las mans, el sacerdot rumiava, ab   -225-   esgarrifanças entre pell y òs, que la soletat mortuoria que somiava suara encara no era tan ferotge com la que veya venir en aquell moment. Els jayos també estavan a punt d'abandonarlo, se'ls acabavan las forças, se morirían qualsevol instant... y ell, sol y vern, desamparat, hauría d'anar sense esma, com una ombra vagarosa, pels sots dels morts...

De cap manera podía mossen Llátzer ablanir dins del seu cor el dolor viu que li feya l'allunyament dels feligresos sorruts. ¡Haver abandonat l'esglesia, els grans perversos! ¡Haver deixat la parroquia y son pastor! ¡Haver aborrit la Missa y els Sagraments! Ni en las estonas de conversa ab els dos jayos, ni en las llargas horas de reso quotidiá, ni al mateix peu de l'ara santa, podía esbargirse del pensament aquell sinistre recort dels bosquerols, que'l torturava a tot hora.

-¡Quína befa més sacrílega! -deya entre sí. -¡Quín escarnot més crudel!

Y, ab aquesta deria dins del cap, passava las horas rumía que rumía, dançantli sempre per devant dels ulls la sombra de la bagaça, o la dels ermitans de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa y trista que convertía l'ermita en un bordell, o la dels vells xaruchs de las clotadas, bonyeguts d'ánima y nafrats de cos. Fins devegadas sentía com una mena de vergonya de veure que'l seu esperit, qu'un temps tenía alas pera volar fins als cims lluminosos de la divina contemplació, ara's trobava engorronit com una bestioleta de la terra que no pot alçar el cap d'entre la pols. ¡Quína angunia li feya, a certs moments, sentirse l'ánima encadenada a la mesquinesa de semblants cavil·lacions!

-Després de no haver sabut redimir als esquerps montanyenchs, -deya'l rector ab amargura- no més me manca que restar presoner de la miseria d'esperit que's respira en aquets sots! ¡Oh,   -229-   Senyor! ¡Jo sento rencunias y voldría sentir pietat! En comptes d'ira per això que'm volta, jo voldría sentir amor!

Però, per més esforços d'ánima que feya, no podía endolcir el fel que li vessava del pit. Ell hauría volgut ser com aquell pare amorós que, com més desenganys té del seu fill, més pel fill se desentranya. Però a n'ell li semblava que no tenía prou cor pera tanta caritat... Els agravis y las befas que per sota má, y com vingudas de quí sap ahont, rebía tot sovint dels feligresos, en comptes d'apellarli las feridas vellas, encara las hi enverinavan més.

Y aquella gent de las boscurias tristas no hi planyían pas res pera renovarli las llagas y pera ferlo pertenir. En bona fe que quasi bé ja no sabían quína malesa empescarse, en el silenci de la nit, a truco de mofar al rector y als vells sirvents. Uns cops, ja entrada la fosca, enviavan un bordegaç que s'enfilés al cloquer y amagués el batall de la campana, y aixís el jayo no pogués tocar a   -230-   missa l'endemá. Una nit cavavan un sot al mitj d'un caminal, y després el cobrían d'herba y broça pera veure si'ls de la rectoría's descuydavan y s'estimbavan a dins. Una altra nit anavan a enjegar l'aygua del bassal de las vimeteras, y la giravan tot d'un plegat cap a la rectoría pera que l'hortet se'ls negués y no poguessin cullir vianda.

Cada maldat d'aquellas era una altra espasa de dolor que's clavava en el cor de mossen Llátzer. Y no era pas el mateix mal que li feyan lo que li dolía més, sinó la tirria cega qu'aquellas malifetas designavan. ¡Sent, com ell era, tot exaltació y esplay, se las havía d'heure ab las més negras de las traydorías! ¡Sent, com era, tot amor, havía hagut d'anar a raure a mans de l'odi més ferotge!

-Però ¿quín mal els he fet? -exclamava a voltas. -¿Quín mal els he fet, com no sigui volerlos tornar a la vida y volerlos curar las llagas del pecat?

Altras vegadas rumiava que potser encara hi hauría remey si fes un derrer   -231-   sacrifici, una derrera provatura. Pensava que lo que calía era enfilarse a Puiggraciós, quan tothom hi sigués aplegat per fer platxeria. Allí's presentaría ell devant dels terrassans y pastors, dels pilers y llenyatayres; devant dels mateixos ermitans, devant de la mateixa Rodassocas... Allí'ls predicaría ab tot fervor, fins a enternirlos, fins a tocarlos al viu de l'ánima, fins a ferlos trencar el plor... Allavors li semblava que sabría trobar aquell doll de paraulas dolças que no havía trobat may... «¡Germans! ¡Germanets! -els diría. -Jo us haig de salvar, encara que no volgueu. Me feu pietat perquè, sense saberho, sou ceguets de neixement... Però jo he vingut pera obrirvos els ulls al resplandor de cels y terras... Me feu pietat perquè teniu el cor tot encongit y mústich; mes jo us el obriré a l'alegría y a la germanor.

Però després se repensava y deya: «¡No! Jo no ho puch fer, d'anarlos a trobar... Jo soch el pastor, el sacerdot, l'ungit per Deu... Jo faig l'ofici de Majestat   -232-   divina... Són ells qu'han de venir a penitencia... Són ells qu'han d'acotar el cap fins a cobrírsel de pols...» Y, encara no havía acabat de rumiar això, quan altra vegada tornava a mudar de pensament, tot recordantse dels actes d'humilitat que feya'l Christ pera dur el perdó y la pau als homes. «¿No era Ell -exclamava- qui surtía al pas dels pecadors pera trèurels las taras de la culpa? ¿No era Ell qui s'entregava als mateixos butxins que l'havían de martiritzar y dur al sacrifici?»

En aquet etern teixir y desteixir del dubte, que migra las ánimas y decandeix els cossos, a mossen Llátzer se li escolavan per complert tots els instants de la vida...

* * *

Perquè la mateixa deria que l'atormentava de día, a la nit li allunyava la sòn dels ulls, y ab el cap poblat pels fantasmas desficiosos que li havían restat   -233-   com a reliquia dels passats desvaris, contemplava còm desfilavan entre la foscuria las horas silenciosas del repòs. Entremitj de la quietut que'l rodejava, s'havía avesat a distingir els sorolls més desmayats, més febles... y aixís passava llargas horas escoltant, escoltant en las tenebras, com si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers de sers y cosas que parlan o sospiran, que glapeixen o ploran mansament dins del gran silenci de la nit.

El cruixir de las fullas secas que s'arrossegan somogudas per las bestioletas del terrer; l'estremitut que fan las brancas dels arbres, esgarrifadas per l'oreig; la cantarella del reguerol, que's va escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que's remena de sobte dins del clos; el clam mitj apagat del malalt, que's tomba dins del seu llit d'agonía... tot això plegat componía, al fons del sot, la canturia de la nit, trista y esporuguidora com una remor de l'altre món. Escoltant, escoltant en la quietut   -234-   de las tenebras, mossen Llátzer havía arribat a distingir las veus dels feréstechs aucellots que s'ajocan pels relleus del cingle o per las brancas de sobre'ls avenchs. Coneixía'l crit llarch y esferehidor del duch, y sabía quín era'l gemech enrogallat del siboch. A copia d'escorcollar en els abims del silenci, l'ánima se li enfebrava ab somnis estranys y raras exaltacions, y fins creya sentir a voltas sanglots inexplicables y ressons desconeguts, que retrunyían en el seu esperit com gemechs d'ánima en pena. Altras vegadas li semblava que, devallant desde'l cim de Puiggraciós, li arribava fins a cau d'orella una rialla de dimoni que'l feya estremir d'indignació.

-Són els de l'ermita que se xalan... -barbotejava ayrat. -Són els de l'ermita, que m'escarneixen, que's mofan de mi com se mofan de la Missa y dels Sagraments... Es la mateixa rialla del mal esperit que va ressonar a l'esglesia després de l'excomunió.

Y tot seguit se li figurava, com si'l   -235-   tingués devant dels ulls, l'espectacle que a n'aquellas horas deuría representarse a l'hostalet. Veya a la bagaça, asseguda a ne l'escon, provant d'aixeribir ab las sevas riallas tentadoras, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, la luxuria trista dels dormilegas bosquerols. Y, guiats per l'ermitá o l'ermitana, anavan entrant tot xano, xano, els pastors y els terrassans, els pilers y els llenyatayres, els bovers y els bosquerols. Ara l'un y després l'altre, tots venían encongits y ab el cap cot a tall d'aucells estarrufats, y anavan passant per devant de la barjaula igual que si anessin a oferir. Era una professó muda y trista com una rengla de morts. Devant hi anava l'hereu de càl Janet, ab els ulls baixos, com si fes el bot; a unas quantas passas més enllá seguía'l xicot Margueridó, més esquerp qu'un porch singlá; després el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat el Bepus de l'Uyá, roig de pel y malcarat... Y, derrera d'aquets, anava seguint tota la jovenalla de las clotadas, caterva de   -236-   xicots y bordegaços, de posats vergonyosos y sorruts...

Però la professó de las luxurias tristas no parava aquí, perquè després venían, ben emboçats en la manta pera no ser vistos, tota la corrúa de caps de casa y de padrins xaruchs, ensenyant cadascú l'estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi havía en Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab las galtas de barballera y els ulls negats d'aygua, a tall de bou; el jayo del Lladonell, una òliva feta y dita, ab la cara rodona, els ulls esverats y el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons, lo mateix qu'una granota; l'avi Pugna, ab el goll penjant y ab el cap bonyegut com un galápat... Encorvats o de gayrell, tots els monstres anavan passant ab posituras de condol, com si anessin a un enterro... Tan solament n'hi havía dos, en aquell lloch de platxeria fúnebre, que fessin cara d'alegroys. L'un era l'Aleix de las Tòfonas, que, cargolat com una serp, s'estava a un recó   -237-   de cambra, boy rient per sota'l nas, com si's mofés d'aquella rècula de difunts lascius. L'altre era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, que, ab els seus estirabots y patotxadas, servía de comedia a tots els sots. Aquella nit l'havía donada per cantar unas coplas que s'havía empescat ell mateix pera fer riure a la bagaça. Y com qu'anava calçat d'esclops, ¡pot dicas! si's duya'l compás de la canturia, repicant ab els peus sobre'ls rajols.

Y la bagaça, allavors, vinga riure com   -238-   una boja rematada, ¡Hi, hi! ¡Hi, hi!, fins que'l cor li deya prou... Molts cops, mossen Llátzer se despertava esverat d'aquells mals somnis que'l perseguían durant la nit com una corrúa d'anguniosas aparicions.

* * *

Un vespre, després de l'últim reso, va restar ab el breviari als dits, tot somiós, contemplant desde la finestra de la cambra las estranyas clapas de llum freda que la lluna escampava pel defora. Ab el cap repenjat derrera'ls vidres, semblava que cerqués entretenir el desvetllament que'l perseguía, ovirant las tèrbolas imatges de la nit d'hivern.

Uns cops se delitava mirant còm la claror blavosa argentava las feixas y els terrenys al ras, lo mateix qu'estanys de plata; altres cops s'embadocava contemplant còm la mateixa claror se fonía, igual que si caygués dins d'un abim, aixís que's posava per sobre l'espessor   -239-   de las boscurias y troços de terra enmatollats. Però devegadas succehía que a lo millor s'amagavan las fantásticas imatges lluminosas, esborradas de sobte pels núvols negres que solcavan l'espay a tall de corbs. Aquells misteris de la nit de lluna, ab els seus visatges fantasiosos, ara de fosca, ara de llum, ullprenían al rector com si fossin encantarias. Semblava qu'entre somnis entrobrís els ulls pera guaytar las tacas d'ombra que feyan, sobre la blancor marbrenca dels caminals, las creus negras del fossar. Després alçava un xich més la vista y anava resseguint la crestería de desiguals pináculs que dibuixavan sobre'ls murs de l'esglesia las allargaçadas puntas dels xiprers.

L'esperit de mossen Llátzer, perpetuament enfebrat de somnis y cavil·lacions, després de la derrera malaltía, s'havía quedat aquell vespre com sospès en èxtasis devant de l'ánima obscura y misteriosa de la nit... Com més anava, més sòpit restava, més postrat, igual que si   -240-   anés a caure vençut per la força adormidora d'aquell estrany sortilegi... quan tot d'una va alçar el cap, boy deixondit, quasi esverat...

S'acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava a través de cingles y montanyas com un gemech de dolor. ¡Guuuu... guuuu...! Era un d'aquells udols que se senten ab esgarrifanças en mitj de la fosca y la solitut, perquè portan la nova de las llargas agonías y de las reneras de la mort. ¡Guuuu... guuuu...! ¡Còm plorava aquella bestia! ¡Còm plorava! Y ¡quín condol feya aquell clam desolat mentre's perdía en la pau de las montanyas, clapadas de fosca y llum! El rector, sotregat de cap a peus per una estremitut, parava l'orella, temerós, pera esbrinar de quín cantó venía aquell fúnebre presagi de las derreras angoixas.

-Sembla que surti de derrera'l cingle... -començava a pensar mossen Llátzer, mitj en dubte, quan va sentír els lladruchs llunyans d'uns altres gossos   -241-   que responían a l'udol sinistre. -No, -va exclamar allavors, com repensantse. -De l'altra banda del coll de càn Ripeta, me sembla ara que ve'l brugit... Però no, tampoch..., -replicava a l'acte:- la cridadiça ve de Puiggraciós.

Sí, era d'allí dalt d'hont devallava l'esvalot dels gossos, com rodolant a tomballons rostos avall. L'udol esferehídor ab prou feynas se sentía, igual que s'hagués esvahit en l'inmensitat... però, boy a mida que minvava'l trist sanglot, redoblavan els lladruchs dels altres gossos, y tota la cridoria retrunyía cada cop més forta, com si s'acostés a correcuyta. Els cans que varen lladrar primer va semblar qu'eran els de l'ermita; després varen ajuntarshi'ls de cân Coll; acabat els de la Rovira; al capdevall, fins els de l'Uyá varen engreixar el brugit.

Alashoras mossen Llátzer va alçar els ulls, quasi il·luminats per una vaga lluhiçor, com si li acabés de passar per l'esperit una espurna d'esperança. Aquell brugit volía dir ben clar qu'algú del Serrat   -242-   s'acostava a la parroquia. Y, com si se li deixondissin dins del cor mal adormidas confianças, sense poder dir còm ni per què, va començar a sospitar que aquell que s'acostava era un feligrès desvalgut que venía a demanar auxili al seu pastor, a implorar la divina gracia, a soldar la cadena d'amor trencada per culpa del pecat.

La cridadiça cada vegada ressonava més aprop. Als gossos de la Rovira ja se'ls sentía lladrar desde'l bassal, com si haguessin acompanyat al vianant fins a la baixada de las vimeteras.

-No pot ser lluny... -deya entre dents mossen Llátzer, tot guaytant per la finestra.

No va trigar gayre a sentirse fressa per l'hortet... un soroll acompassat de petjadas que retrunyía en mitj de la quietut.

-Ja es aquí... -mormolava el capellá, clavant el cap derrera dels vidres. -Ja es aquí...

Al cap d'un moment, escayentse'l caminant   -243-   a entrar en una clapa de llum, va esdevenir un instant il·luminat, y el rector el va poder veure com avençava a marxas doblas cap a la rectoría, tris, tras... tris, tras... Tenía'ls ayres d'un home jove, resolut y desinvolt. Anava al dret, seguit, seguit, com qui de cor sap el camí y pot ferlo a las palpentas. Un cop acabat l'hortet, va atravessar el caminal, va trencar pel rengle de xiprers, va entrársen al cementiri, va passar de llarch devant l'esglesia, y va tombar tot decidit cap a la porta de la rectoría. Hi va haver una estona de silenci... L'home devía palpar un xich fins a trobar el pica-portas. Després va trucar.

-¡Pum, pum...!

Quan el jayo va sentir trucar a la porta de la rectoría tan a deshora de nit, ab tot y las xacras que duya a sobre, va alçarse del jaç lo més llest que va poder. Y, tot ranquejant y tot vestintse, se va encaminar cap a l'entrada, mitj desconfiat, mitj temerós, perquè sempre tenía a la memoria las negras intencions dels bosquerols. Però, la veritat sigui dita, va quedar bona cosa tranquilisat quan, desde derrera la porta, va sentir las bonas paraulas de l'home que l'havía vingut a desvetllar.

-¿Quí hi ha ací? -va preguntar el jayo.

-Gent de pau, -va respondre'l desconegut.

-Diguèu quí sou...

-Som el pastor del Lladonell, del Serrat de Puiggraciós.

-Y ¿què volíau?

-Me fan venir perquè la vella de casa está a la mort y demana a Nostramo abans d'anársen.

-Donchs vaig a dirho a missenyor...

-Fèume aquesta caritat... mentres jo corro a Figueró a dir al doctor que vingui desseguida... perquè'm fa por que ja no hi sigui a temps...

Y, mormolant aquets mots, sen va anar l'home camí avall, perdentse al cap d'una estona entre las ombras de la nit.

El jayo, entretant, sen pujava a la cambra de missenyor pera donarli la nova; però al mateix cap d'escala se va trobar ab el capellá que, ab el rostre animat com per celestial somrís, va fer:

-Ja ho he sentit tot. Aném al Serrat...   -247-   Aném. Ensellèu l'euga a l'instant... Si vós tot sol no podeu, qu'us ajudi la Mariagna, o si no ja vindré jo...

Y el jayo, carregat com sempre de paciencia y humilitat, va encaminarse a cumplir l'ordre, sense entendre prou bé aquell espurneig d'alegría fervorosa que il·luminava la cara de missenyor.

-¡Ah, si aquesta nit pogués fer las paus ab els feligresos! -deya entre dents mossen Llátzer, tot obrint la porta de la rectoría pera anar cap a l'esglesia. -Allí dalt, al Lladonell... -anava pensant- trobaré als vehins reunits aprop del llit de la malalta... Allí'ls parlaré fins a somòurels, fins a tocarlos el cor, si Deu m'ajuda ab la seva gracia...

Quan va ser a traspassar el cementiri, una ratxada de vent glaçat va fer estremir a mossen Llátzer. La nit era freda, rúfola... l'ayre, humit... el cel, endolat y sense estrellas. Els núvols, que suara passavan com corbs per devant la lluna, l'havían tapada tota ab llurs alas de negror...

El capellá va obrir la porta de l'esglesia y sen va entrar nau endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va agenollarse, va pujar els grahons de l'ara, va fer primer un acatament, tot seguit un altre de més fondo, acabat va enretirar la sacra grossa, després va obrir la portella del sagrari y va aparèixer el Santíssim Sagrament... Una genuflexió encara mes fonda que las altras va fer allavors el sacerdot, y, mentres se tornava a alçar ab las mans posadas sobre'l cantell de l'ara, pensava en las paraulas d'amor diví que diría a la moridora del Lladonell, prometentli la santa gloria, oferintli una eternitat de paradís... tot a fi de que ho sentissin els vehins qu'anirían al combregar y's despertessin a las divinas promesas... Després va treure a Nostramo de dins del sagrari y el va posar ab tota unció en el fons del pyxis, mentres l'oració li movía els llavis ab fervorosos tremolors. Per fi va penjarse al coll el cordó del pyxis, y va baixar esglesia avall, esglesia avall,   -249-   majestuós, estátich, com trasfigurat per la gloria de portar a sobre'l Cos consagrat del mateix Christ.

A l'arribar a la porta, ja va trobarhi al jayo que l'esperava ab l'euga guarnida y la campana a la má, y al costat seu a la vella encenent el llanternó que'ls havía de guiar els passos per entre la fosquetat.

-¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! -va fer el jayo brandant la campana ab gran delit, com si's des brasa per fer a saber al món que tot un Deu se dignava surtir del seu palau pera anar a veure al pecador que's moría. El sacerdot, entretant, pujava a demunt de l'euga, y després entonava a mitja veu els clamorosos versículs:

-¡Apiádat de mi, oh Deu, segons la teva gran misericordia!

-¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch, gannanch! -responía el jayo fent dringar la campana ab tota força, mentres la vella li abrigava ab una manta las   -250-   espatllas pera lliurarlo del rellent fret de la nit.

* * *

Després la marxa va començar. La vella, agenollada devant de l'esglesia, va veure com s'allunyavan traspassant el cementiri, com trencavan pel rengle de xiprers, com atravessavan el caminal. A devant marxava'l jayo mitj ranquejant y pas a pas, perquè, embraçat com anava ab la campana y el llanternó, ab prou feynas podía dur l'euga del ronçal. Derrera venía cavalcant el capellá, ab el cap mitj caygut y las mans creuadas sobre'l pit, com abraçantse ab el Sagrament que duya a sobre. Sols de tant en tant aixecava'ls ulls enlayre y's posava a cantar baixet, com si resés, un altre planyent versícul:

-¡Réntam, Senyor, de la meva iniquitat més d'un cop y més de dos, y esbandeixme de pecat!

-¡Ganninch, gannanch! ¡Ganninch,   -251-   gannanch! -tornava a fer el jayo, com acompanyant ab els tochs de la campana las paraulas sagradas del rector.

Però tant els mots del salm com el sò de l'acompanyament, se fonían, com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la gran fosquetat. Era tan freda la nit y tan boyrosa, que fins semblava que la gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector y el dringar de la campana. Mes ells, per això, anavan cantant y tocant per dins del silenci y la soletat, com portadors agrahits del més enlayrat misteri. A bon pas, sempre a bon pas, anavan seguint las voras dels hortets que s'extenen per tot el fons de la clotada esquifida. Allí els camins son gayrebé planers y's passan d'una estricada. Ranquejant o no, l'avi anava tirant al dret, el llanternó y la campana a l'una má y el cabestrell de l'euga a l'altra. Derrera venían capellá y cavalcadura, sempre a bon pas, sempre a bon pas...

Mes, aixís que'l pobre vell va ser a   -252-   embestir la pujadeta de las vimateras, ab prou pena del seu cor va sentir que las camas li flaquejavan de sobte. Ab els reguerols que a tot'hora s'escorrían del bassal, el terrer allí era sempre humit y relliscós; però, endurit allavors per la glaçada, encara venía més a repel de traspassar. El jayo a cada dos per tres ensopegava, y l'euga s'havía d'aturar a estonas pera tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan espessa com feya y el camí tan estret y costerut com venía, la pujada s'anava tornant cada cop més pesada y perillosa. Ab la tremolenca llum de la llanterna, l'avi no tenía prou claror pera veure ahont posava'ls peus; y, com que s'entrebancava a cada punt, fins por tenía de caure dins de la torrentera que vorejava'l camí. Per això entre dents resava, tot fent vía:

-¡Deu mos guart de pendre mal!

Quan, al cap d'un moment, varen arribar a la roureda de sota la Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellá va alsar el to de la sagrada canturia.

-¡Mira qu'entre iniquitats vaig ser engendrat, y en pecat me va tenir lameva mare! -va cantar ab greu sentiment.

Y, com pera correspondre a la solemnitat del cant litúrgich, el jayo ja's disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar un moment el ronçal de l'euga pera agafar ab la má dreta la campana, va sentir que la terra li mancava a sota'ls peus... y, per més que'l rector li va allargar corrents la má pera aturarlo... la balançada del vell va ser més prompte... y... no hi va haver més remey... jayo, llanternó, campana, tot va anar de tomballons pendiç avall, no parant fins al fondo del torrent...

-¡Senyor del cel... assistíume!... -va cridar el jayo ab un udol llastimós, mentres mossen Llátzer descavalcava ab un salt pera córrer en auxili seu.

Mes, com arreu surava la més atapahida de las foscurias, el capellá no sabía per quín cantó baixar al pendiç.

-¿Ahont sou? -cridava ab l'angunia a   -254-   l'ánima. -¿Ahont sou, Joseph? ¡Diguèu, ahont sou!...

-¡A... quí... mi... senyor!... -responía una veu quasi apagada desde'l fondo del torrent.

Y, guiat pels ays adolorits del jayo, el rector va anar cercant per aquells indrets fins a trobarlo. Lo primer per que va procurar va ser per llum, a fi de veure'l mal que s'hagués fet el jayo; y, mentres ab el foguer encenía'l llanternó, encoratjava al vell ab aquella dolçor de mots que tan bé li esqueya als llavis.

-¡Pobre Joseph! ¡Germá meu! ¡No us espantèu pas, que'l Deu del cel ve ab nosaltres!

El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no'l deixés parlar. S'estava estenallat a terra, al peu d'una arrelaça vella que treya'ls braços torts y bonyeguts per l'argila descarnada del pendiç. Allí havía anat a topar el jayo y allí restava com baldat. Tenía las camas adoloridas, un peu com mort, la cara y las mans sagnantas. Ab   -255-   prou feynas y dolors el rector va poder aixecarlo pera ferli pujar el pendiç.

-¡Coratge, Joseph, coratge! -deya'l capellá a ne'l jayo.

Y, trayent l'un y l'altre forças de flaquesa, varen arribar a dalt del camí, vora l'indret ahont havían deixat l'euga. Però allá sí que l'avi va perdre tota mena d'habilior. Volía donar una passa, y las camas no'l podían dur. Volía tornar a agafar el ronçal, y no's podía tenir dret. Allavoras mossen Llátzer, fent un esforç derrer, va provar d'agafar a l'avi pel cos y enfilarlo a dalt de l'euga; però's va trobar impensadament ab que'l jayo se rebenxinava y no ho volía, signant ab el cap y els ulls ¡que no! ¡que no!

Sorprès el capellá per aquella estranya desobediencia en un home tan resignat, tan humil, no podía entendre de cop y volta la tossudería. Mes al cap d'un moment ja ho capía tot. Allò volía dir qu'ell may consentiría que Nostramo y el rector anessin a peu mentres ell, pobre pecador, anava a dalt de cavall. Boy   -256-   enternit y tot per la pietat fervorosa del sirvent, mossen Llátzer no va tenir més remey que fer sentir tot el pes de la seva voluntat.

-Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.

Al sentir això, el jayo va acotar el cap; y el capellá, posant tota la seva ánima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l'avi y el va aconduhir a demunt de l'euga, subjectantlo a ne'l bast com va poder.

Després la cavalcada de dolor va anar seguint per aquell camí de Calvari. A devant, el capellá ab el Sagrament demunt del pit, a l'una má'l llanternó y a l'altra má'l cabestrell. Derrera, el pobre jayo, mitj ajegut de gayró sobre la cavalcadura, com un ferit de la guerra.

Montanya amunt, montanya amunt, el capellá trescava, animat, seguint las esses del camí de cabras que mena fins al cim del Serrat de Puiggraciós. En comptes de sentirse aclaparat pel flagell   -258-   qu'acabava de passarli, més aviat se trobava serè, animós, com si acabés de guanyar una batalla al mal esperit y n'assaborís la victoria. Montanya amunt, montanya amunt, semblava talment qu'anés guiat per la divinal promesa de ferse seus als bosquerols y de vèncer las befas y traydorías a copia d'amor y caritat. De tant coratjós qu'anava, fins li venían als llavis, sense adonársen, els versos del salm de misericordia, y els entonava de baix en baix.

-M'arruixarás ab l'hisop, y seré purificat: m'esbandirás, y seré més blanch que neu.

Las exclamacions mateixas del salmayre l'exaltavan, l'enardían, y a cada paraula hi trobava un misteriós sentit que s'avenía ab sas propias penas y tribulacions.

-Farás entrar per mas orellas el goig y l'alegría, y s'estremirán de joya els meus òssos capolats.

Montanya amunt, montanya amunt, anava a estonas mirant ab la llanterna   -259-   al pobre jayo, que restava sobre'l bast com ensopit, y a estonas reprenía la cançonera salmodia. Aixís s'enfilava tot fent vía pel camí obert per las vellas generacions entre las pinedas centenarias, montanya amunt, montanya amunt... quan una forta alenada d'ayre fret, més fret que'l que fins alashoras havía respirat, va fuetejarli'l rostre de ple a ple...

Era qu'havía arribat al cim de la pujada, y, fòra ja del racer del sot, se sentía de sobte envolcallat pels vents glaçats de las alturas. Allí dalt, l'ayre, deslliurat com se trobava de la presó de fondaladas y timberas, anava y venía, corría y girava ab desembraç per demunt de las carenas, escombrant las boyras baixas que pujavan de las valls. L'espay era més net, més pur. Fins la fosca semblava menys espessa, menys atapahida que dins de la clotada. D'allí estant s'entreveya com una ombra l'ermita de Puiggraciós, ab las tapias de l'hostalet totas terrosas y ab el frontis de l'esglesieta com emblanquinat.

El capellá respirava satisfet com aquell que comença a veure'l fi de las sevas ansias. A quatre passas de l'ermita venía'l Serrat ab el seu monyoch de casas vellas, y a quatre passas més enllá's trobava tot sol el casalot de Lladonell, ja ab un peu a l'altra galta de montanya, com si estés a punt de devallar al sot vehí. Mes, si per una banda se trobava esperonat el rector pel desitj de redimir, de salvar, per l'altra se sentía l'ánima encongida per la temença de no saber fer la pau ab els bosquerols...

Quan va passar per devant de l'hostalet, el cor li va fer un salt no més que de pensar que potser surtirían els de la casa y d'un moment a l'altre podían presentarse a devant seu la Rodassocas y els ermitans. Però res d'això va succehir. Arreu regnava la quietut més fonda, y de las oberturas de l'ermita no n'eixía ni una guspira de llum.

El capellá, alashoras, com tocat a l'acte per llunyana inspiració, va aturarse   -261-   ell, va aturar l'euga, y, plantat devant de l'hostalet, se va posar a cantar ab veu solemnial una altra posada del salm de penediment:

-Jo ensenyaré als malvats els teus camins, y fins els més perversos se postrarán devant teu.

Tal com ho va dir, ab aquell enterniment y aquell fervor, allò semblava que fos el mateix clam de contrició qu'anés a trucar a la porta del pecador impenitent. Mes també va ser el silenci de la nit quieta la sola resposta donada al misteriós avís. L'hostalet de las disbauxas bosquerolas restava silenciós, quiet, com un tancat de fossar.

Mossen Llátzer va tirar endevant, endevant sempre, pensant que fins a ser al Serrat no trobaría a ningú que'l vingués a rebre. Però, aixís que va arribar al monyoch de casas vellas, l'ánima li va caure al peus veyent que no hi havía rastre ni sombra de vehins en lloch.

-Potser serán a l'era de la casa... -va rumiar després, com qui s'agafa al   -262-   derrer resquici d'una esperança que's va perdent.

* * *

Però, per més que procurava no abandonar la confiança en son sagrat ministeri, sentía que per instants li entenebravan l'esperit els més negres pensaments. Com més s'acostava al Lladonell més angunias li venían... Y una suhor freda, freda, li va començar a perlar el front quan va veure dibuixarse sobre'l fondo enterbolit del cel l'ombra indecisa de la xemeneya del casal. Després de la xemeneya, li va semblar qu'anava apareixent la torratxa; després com un porxo; després com tot l'envolum del casalot, ab els patis, ab las corts, ab els pallers... Lo que no's veya era gent... ni ánima viventa, ni criatura nada... Tot tancat, tot barrat... Ni un respirall de llum a cap finestra, ni a cap porta... en lloch... en lloch...

A mossen Llátzer el cor li anava, li   -263-   anava, com si li volgués fugir del pit. Fins el jayo, capolat y tot com jeya sobre'l bast, aixecava'l cap, ple de desfici. Al arribar a l'era del Lladonell, el rector va deixar el ronçal de l'euga, y, com si tot d'una's determinés a fer el cor fort, va dirigirse resolut a trucar a la porta de la casa:

-¡Troch, troch!

Va passar una bona estona, y res... ningú va respondre. El capellá va tornarhi.

-¡Troch, troch!

Igual silenci qu'abans.

-¡Troch, troch! -va fer altre cop, ab més força, el capellá.

Allavors va semblar qu'a dins fessin remor. Després se varen sentir passos que s'acostavan fent cruixir el trespol. Al capdevall se va obrir una finestra y un home va treure'l cap.

-¿Què voleu, tan dematí?

-Mos han enviat recado de venir a assistir a una avia qu'está a la mort...

-¿Hont vos han dit?

-Al Lladonell...

-Ja es aquí... però no tenim cap malalt.

Al sentir això, el capellá va recular dúas passas tot trontollantse, com qui va a caure sense esma... però, creuant després els braços sobre'l pit, igual que s'abracés ab el sagrament que duya a sobre, va córrer desolat cap a ne'l jayo.

-¡Joseph, mos han enganyat...!

El jayo no va dir paraula xica ni grossa, però las llágrimas li corrían cara avall...

-Si voleu entrar a reposar un poch... -va oferir, com compadit, l'home de la finestra.

-No, -va fer, a l'acte, de resposta, el sacerdot, tot agafant el cabestrell de l'euga, pera tornársen altra volta, camí avall, al fons del sot.

¿Restar allí? No. Ni un moment, ni un parenostre... Lo que volía era fugir com un llamp... desaparèixer per sempre més d'aquells indrets del dimoni... ¡Quína befa, quína befa més crudel la d'aquellas   -265-   malas ánimas! Que's mofessin d'ell, ja'ls ho perdonava, els ho perdonava de tot cor... Però... ¡voler riure ab el Sagrament! ¡Voler escarnir el Cos del Christ! ¿Hont s'es vist sacrilegi com aquet?...

Tot fent aquets pensaments, que li torturavan l'ánima, el capellá corría, corría tant com podía, estirant l'euga pel ronçal. Per la celistia esblaymada que començava a néixer al cel, coneixía que l'aubada no era lluny, y tenía por, una por mortal, de trobarse per aquells cimals malehits ab claror de día. Solament de pensar que, quan passés per las casas del Serrat, la gent potser ja correría per allá y se'l mirarían entre riallas y improperis, li feya pujar una cremor a las galtas que l'abrusava com un tió de foc...

Y la vergonya que sentía no la sentía pas per ell, pobre sacerdot sense ventura, sinó pel Santíssim Sagrament que duya a sobre. Per això corría desesperat envers el sot, perquè li semblava que   -266-   exposar Nostramo a las mofas dels condemnats bosquerols era com fer patir al Christ, altra vegada, l'afront dels açots y las espinas, la befa del manto y la canya verda, l'ignominia del patíbul, l'esponja de vinagre y fel...

¡Quína angoixa feya tot allò! Quan varen haver de passar per devant de las casas del Serrat, ab tot y anar corrents com empaytats per la tempesta, el capellá va creure sentir que s'obrían portas y finestrons y que arreu mormolavan mots de xangla y paraulas de riota. Però l'angunia més grossa va ser després, a l'anar a travessar l'era de l'ermita de Puiggraciós... Allí potser hi hauría la Rodassocas, l'ermitana y l'ermitá, tots els pastors, pilers y llenyatayres que devían haver conjuminat aquella treta de mals esperits...

Pera resguardarse de malas miradas y de sacrílechs afronts, el capellá va fer tòrcer un xich de camí a la cavalcadura, passant tots sense ser vistos per dessota l'era, amagats pel marge del caminal.   -267-   Però aixís que varen entrar en els primers pins de la baixada, mossen Llátzer va sentir esclafir un riure de dimoni que'l va deixar esgarrifat. ¡Hi, hi, hiii! ¡Hi, hi, hiii!... Era la mateixa rialla infernal que sentía desde l'ermita las nits de desvetllament... Era la mateixa rialla qu'havía retrunyit dins de l'esglesia aquell diumenge de l'excomunió...

Y allavors el capellá vinga córrer, vinga córrer rostos avall, portat per la santa deria de lliurar el cos del Christ dels escarnots y las befas dels malehits bosquerols.

-¡Joseph, veníu! ¡Joseph, pujèu! -cridava esgargamellantse la Mariagna desde'l replá d'escala que donava a la cambra del rector.

-¡Joseph, veníu, per amor de Deu!

Però com que'l jayo, ni en ombra ni en pols, no compareixía, la bona vella no va tenir més remey que surtir a la finestra de demunt del cementiri y desde allí tornar a encomanar a l'ayre'ls seus gemechs:

-¡Joseph, per amor de Deu! ¡Cuytèu, veníu!

L'avia prou guaytava anguniosa pel defora, ara cap a l'hortet, ara cap al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com ja no hi llucava de tres passas lluny, en lloch del món assolía a veure al jayo. Per això tot era despacientarse la pobre vella, y crida que cridarás ab la veueta esquerdada:

-¡Joseph, veníu! ¡Joseph, cuytèu!

Y lo bo era que'l jayo no's trobava pas gens lluny. Tot justament allavoras eixía de sota la renglera de xiprers y s'encaminava cap a casa; però, com era tan dur d'orella, no sentía a la jaya poch ni molt. Y a més d'això... prou feynas tenía'l vell xaruch a fer anar una mica els peus, ranquejant com ranquejava. Desde que va estimbarse pendiç avall de torrentera, aquella nit que duyan Nostramo al Lladonell, no havía fet rés més de bo. Maliquejava tot el sant día, y a cada passa que donava no feya més que exclamar entre dents, com si resés la lletanía dels sants: «¡Senyor, assistíume! ¡Senyor, amparèume! ¡Senyor, acompadíus de mi!»

Per això es que no'n sentía ni un mot, dels planys de la pobra avia Mariagna, que desde dalt de la finestra anava cridant y esgargamellantse, fins que a l'ultim, afadigada y somicosa, va baixar escalas avall, ab l'intent de surtir al defora y veure si trobava a n'en Joseph. Anava la velleta ab posats d'angunia, desolada... y, com si la desgracia l'empaytés, semblava disposta a córrer tots els camins y víaranys... quan, al ser al mitj de l'entrada, se va topar, sense vèurel, ab el jayo, que venía coixejant.

-¡Ay, Joseph, corrèu, cuytèu!

-Però... ¿què teniu? ¡Reyna santa!

-¡Missenyor no sé què té!... ¡Missenyor s'está morint!

-¿Morint, diheu? ¡Valgans Deu!

-Sí, morint... si ja no es mort. L'he cridat... y no ha dit res; l'he tornat a cridar... y no m'ha respost paraula; li he tocat la má... y l'he trobada com la neu...

Y, ab las llágrimas al ulls y la por a l'ánima, vell y vella sen varen entrar   -272-   a dins, tot tremolant. No era pas l'imatge de la mort lo que'ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d'aprop y de tocarla sovint... Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de bosch, lo qu'era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo... Lo que'ls estemordía era pensar en la soletat afrosa que'ls esperava entremitj de las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els ulls. Agafats per la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets escala amunt, afanyosos, per un cantó, d'arribar al llit de mossen Llátzer, y encongits, ademés, pel gran misteri que'ls voltava, pel gran misteri de las animetas que sen van a l'altre món...

La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el llít s'alçava a quatre pams de terra, sota'ls braços extesos d'un gran crucifix. A l'altre cantó de cambra, s'hi veyan dos setials, una tauleta ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa carregada de llibres y papers. Fòra d'això, res més   -273-   que las parets emblanquinadas, clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras que s'esllargandeixavan mur avall desde'l trespol.

Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin torbar el sagrat silenci d'uns derrers instants de vida. No s'ohía ni sospir, ni renera, ni panteix... Plens del respecte que fa'l misteri de la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la claror tremolenca de la llantia, miravan d'esbrinar si encara alenava'l moridor.

-¡Missenyor! -va cridar el jayo, ab la veu ennuegada. -¡Missenyor!

Però'l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.

Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a l'acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu'un glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla anar altra volta sobre'l llit, hi va caure pesanta com un plom. El pobre jayo va sentirse defallir; però, com si's negués a   -274-   perdre la derrera gota d'esperança, encara volía fer més provaturas, fins a heure la terrible certenitat del flagell que'ls queya a sobre. Pera eixir del dubte anguniós, pera saber de cert si era mort o viu, ell prou li hauría tocat el pit y el cor, si'l moridor hagués sigut un home com els altres; però a ne'l sacerdot, al ministre de Deu, a l'ungit del Christ, no gosava a posarli la má al demunt, com si's trobés encadenat per un sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser agafar la llantia y passarli dos o tres cops per devant dels ulls pera veure si las ninas s'animavan y seguían la claror; més la vista restava tèrbola y sense cap moviment.

Alashoras el jayo va acotar el cap, com volguent dir: «No hi ha remey.» Després se va persignar, y, girantse a la vella, li va dir ab un to solemnial:

-Mariagna, missenyor es mort. Agenollemnos y resem per l'ánima de missenyor.

* * *

Y, mentres els dos vells se postravan al costat del llit, mormolant un parenostre, el rector va fer un gran esforç pera parlar; però ab tot y l'esforç no va poder... Perquè de mort no ho era, encara, mossen Llátzer... Sentía ben clar tot lo que deyan, coneixía tot lo que passava al seu voltant... però no podía girarse ni moures, ni dir un mot, ni donar senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit, els hauría dit: «¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? ¡No repapiejèu més, desventurats!» Però, com que no tenía habilior ni pera obrir la boca, se veya privat d'avisarlos... y, al pensar que podían enterrarlo abans de morir, sentía que se li arrapava a l'ánima el terror més negre. «¡Es el cástich de las mevas culpas!», rumiava horroritzat, mentres els jayos resavan de genolls a terra. «¡Es el cástich dels meus pecats, el ser sepultat en vida! De viu en viu me varen ficar   -276-   a la tomba negra d'aquets sots... De viu en viu me donarán terra sagrada en el fossar de l'esglesia. Es una sentencia que porto a sobre, la de ser tractat eternament com a difunt. ¡Quína damnació més tremenda pera mi, que sempre he cercat la llum del sol, que sempre he cercat la vida! Breçat per la deria de fer reviure a un sabi dels sigles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres, vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d'un heretge ferne un sant, y, cada día més ensuperbit, no vaig parar fins a estimbarme dins del pecat, qu'es la mort de l'ánima... Després me varen desterrar per cástich a n'aquets sots amarats d'ombra y de tristesa... y fins a n'aquí, fins a n'aquet país de la sòn y de la mort, vaig provar de fer brollar el moviment y la vida. Volía resucitar als bosquerols difunts que van caminant per las boscurias negras ab posituras de sers animats; però, en comptes d'encomanarlos la vida a n'ells, ells m'han encomenat la mort a mi... Pera obrirlos els ulls   -277-   a la llum eterna, m'he deixat fer escarnots, m'he deixat enganyar, m'he deixat escupir, m'he deixat martiritzar de cos y d'ánima... y ara, per paga de tot, m'ajudarán a enterrar de viu en viu, y fins vindrán a ballar demunt de la meva sepultura...»

Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas d'ombra pel pensament de mossen Llátzer, quan els avis, acabada ja l'oració mortuoria, se varen alçar tot senyantse sobre'l front, sobre'ls ulls, sobre la boca. Després el jayo va dir a la jaya a poch a poch, ab la veu baixa ab que's parla en las cambras ahont hi ha un difunt:

-Mariagna, quedèus a vetllar el cos aquí a la vora... y encenèu al voltant del llit aquells quatre mitjos ciris de la lleixa...

-¿Y vós, ahont aneu, Joseph? -va preguntar la jaya ab tot respecte.

-Jo a l'esglesia... a tocar a morts per missenyor.

-¡Que Deu el tinga a la santa gloria!

-Amen, -va respondre l'avi, tot afegint després, ab certa unció misteriosa:

-Desprès... quan torni... l'enmortallarèm.

Y, mentres el vell surtía de la cambra boy ranquejant, el capellá pensava, ple de terror: «¡Ay desventurat de mi! ¡Si jo pogués parlar! ¡Si jo pogués fer un signe, si pogués donarme a entendre! ¡Ay, còm els aturaría de que ventessin las campanas, de que toquessin a morts! Quan els bosquerols ho sentin, potser baixarán, potser entrarán a veurem, potser me ficarán al sot de viu en viu y cuytarán a tirarme terra a sobre pera acabar d'una vegada la seva obra de maldat.»

Y tot de sobte li varen començar a passar pel pensament, com una professó d'espectres anguniosos, las tribulacions y els vituperis ab que l'havían atormentat els feligresos sorruts d'ensá que dormía enterrat en els sots feréstechs... Veya còm grans y xichs li giravan l'esquena, sornaguers, quan ell els predicava l'obra santa d'apariar l'esglesia feta   -279-   runas... veya còm tots se mofavan del seu fervor quan ell tornava a edificar la casa de Deu, pedra per pedra... veya còm, ja adobada l'esglesia, prenían aquell miracle del cel per malas arts del dimoni... veya després als rústechs feligresos còm s'estemordían, quan, revestit ab els sagrats ornaments a peu d'altar, els feya caure de genolls a terra, mirantlos a la cara com un Deu ofès.

Però aquesta corrúa de visions acongoixosas se va esvahir un moment quan l'avia va acostarse al llit arrossegant un canalobre vell, dels entafurats per las golfas de la rectoría. La pobra dona'l va deixar a la dreta del capçal, y desseguit sen va anar a cercarne un altre, que va posar al cantó esquer. Després, els dos que restavan, els va plantar cap als peus, un a cada part de llit.

La jaya hi posava tota la paciencia y tot el seny, en repartir els canalobres a la mateixa distancia l'un de l'altre, ni més ensá ni més enllá, ni massa aprop ni massa lluny, com si guarnís un altar   -280-   pera una gran cerimonia. Semblava que volgués revestir l'espectacle de la mort de tota aquella solemnitat qu'ella podía oferirli en sa rústega miseria. Ab els mateixos ayres d'unció litúrgica ab que havía recompartit els canalobres, va anar posant els ciris dins dels brochs y encenentlos un per un, tota recullida, tota fervorosa, fent acataments y persignantse cada cop que passava per devant del llit, igual que si celebrés una funció desconeguda, qu'ella s'anés empescant, consagrada al descans etern de las animetas que sen van del món.

Després se va posar a arranjar la tauleta, a mocar la llantia, a espolsar els sitials com fan las donas de sa casa quan han de tenir visita de grans senyors. Ella, la pobre avia, tenía aquell día la de la més alta majestat de la terra, la de missenyora Mort, y feya tot lo que sabía pera rèbrela, sinó ab la cerimonia deguda, ab la condicia qu'ella pogués. Per això endreçava las cosas y escombrava el borriçol y aconduhía'ls pobres mobles...   -281-   perquè lo qu'ella no volía era demostrar poca reverencia, poch acatament devant d'aquella misteriosa sobirana que té a tots els homes per esclaus.

-¡Oh Mort, oh santa Mort: quan m'arribi aquella hora de las derreras angunias, sigas ab mi benigna, sigas ab mi ben dolça... -anava mormolant la vella com si resés, mentres arrenglerava'ls llibres de la repisa, y espolsava'ls feixos de paperots, y contemplava la patxoca que feyan els cirials del voltant del llit.

Entretant, el capellá, estirat y fret com una soca, sentía a l'ánima tota l'esgarrifança d'aquells fúnebres preparatius. ¡Quína feredat li agafava al veures entre'ls quatre ciris encesos que tenía al voltant del llit! Ja li semblava trobarse devant de la fossa oberta, a punt de rebre'l seu cos, encara un xich alenat per la presencia de l'ánima... No més mancava que baixessin els feligresos a fer d'enterramorts... No més mancava que baixessin els butxins...

Y, al despertárseli altra vegada'l recort dels malehits bosquerols, se li tornava a enfebrar l'ánima, com si tot d'un plegat desvariejés, com si's revolqués de sobte en el mal somni dels afronts y dels martiris qu'havía hagut de sufrir... Se recordava, horroritzat, d'aquell diumenge que la Rodassocas va baixar de Puiggraciós a plantarli cara al mitj del temple mentres se celebrava'l Sacrifici de l'Altar... ¡Sòrt qu'ell estava amarat de l'esperit de Deu, y va saber aterrarla a copia de conjuris y anatemas, entre l'esglay de tothom! Però ella's va revenjar, la mala pècora... Com qu'era'l mal esperit de la carn, tenía prou poder pera embruixar als bosquerols ab la seva olor de dona... Aixís els va encisar y els va ullpendre, fins a ferlos aborrir la Missa y els Sagraments. D'allavoras ensá, tot va ser abandonar l'esglesia, com si fos un hospici d'apestats... Grans y xichs, tothom va enfilarse rostos amunt a ohir la missa negra de Puiggraciós... Allí dalt se deya l'ofertori dels sacrilegis, allí dalt   -285-   se cantavan els salms de luxurias y escarnots... Però... per això, res tan espantós com aquella nit del Lladonell... ¡Quína vergonya y quín escándol! ¡Fer pujar ab enganys el Cos del Christ a dalt de las montanyas, pera surtirli de trascantó a escarnirlo y a mofarsen!... Encara li semblava sentir aquellas riallas infernals, mentres ell fugía ben abraçat ab Nostramo... Y els dimonis vínga riure, ¡Ha, ha! ¡Hi, hi!... Y ell vinga córrer montanya avall pera salvar el Sagrament dels improperis... Vinga córrer sempre, fins que va caure sense sentits, y al cap d'horas varen cullirlo y li varen treure de sobre'l Sagrament, y el varen arrossegar fins al llit, fins aquell llit a las horas d'ara trasformat en llit mortuori, voltat de ciris com un catafalch.

-¡Ah, malas ánimas! ¡Ah, mals esperits! ¡Ah, dimonis de l'infern! -rumiava, exaltat, el capellá, mentres li entrava de sobte un gran desitj de malehir als bosquerols, de malehirlos y remalehirlos, encara que las malediccions l'haguessin de dur a l'eterna damnació.

Però veusaquí que, quan estava'l sacerdot en lo més esgarrifós del seu mal somni, va sentir tot d'una devallar tristament, desde'l cloquer de l'esglesia, las primeras campanadas qu'anunciavan la seva mort:

-¡Nanch... ninch... nooonch!... ¡Nonch... ninch... naaanch!...

-¡Ay, Senyor! -pensava'l capellá, aterrat. -¡Ay, Senyor, que tocan a morts per mi!

* * *

May com en aquells moments de suprema angunia havía sonat tan planyenta la veu de las campanas. ¡Ab quín condol més trist las feya plorar en Joseph, qu'arribava al fons de l'ánima! Era cada batallada com un gemech desolat, com un clam de misericordia que volgués arribar al cel desde aquesta vall de llágrimas.

-¡Pietat, Deu meu, pietat! -resava'l moridor entre sí mateix. -Ara baixará   -287-   la gent de las montanyas y'm portarán al sepulcre abans de l'hora y m'enterrarán abans de mort...

-¡Nanch... ninch... nooonch!... ¡Nonch... ninch... naaanch! -entretant ploravan las campanas, com si acompanyessin ab sanglots la silenciosa tragedia, aquella tragedia d'agonitzant, que may sabría ningú del món.

Lo que, entre tantas angoixas ignoradas, amargava més els derrers instants del sacerdot, era la trista recança de no haver sabut consagrar a Deu totas las penas passadas. Allavoras, allavoras sen planyía, de no haverlas conreuadas igual que flors de dolor, pera oferirlas al Christ com ramells de penitencia. Però no... a n'ell no l'ajudarían pera res tants flagells y vituperis... No... Ell, ni tan sols per somni, havía sentit may entremitj dels sufriments aquella dolçoreta que'ls sants han contat qu'assaborían en las mateixas tribulacions... Els martiris passats als sots eran massa aspres, massa grollers, pera que poguessin   -288-   portar a l'ánima cap resquici de somni ni cap regust de delectació... El seu calvari havía sigut tot ell miseria de la terra y negror de la nit...

-¡Pietat, Senyor! -seguía dient entre sí l'agonitzant, mentres las campanas brandavan ab funeraria majestat. -¡Pietat, Senyor, si no he sabut aixecar els ulls fins a Tu... y, en comptes de redimir las ovellas del teu ramat, m'he enfonzat ab ellas dins la pols...

Mes alashoras las campanas varen parar de tocar, y mossen Llátzer va creure arribada l'hora de la seva perdició.

-¡Ara baixarán els bosquerols -pensava- y'm portarán al fossar!

Y, com qu'en aquell mateix moment va sentirse trepitj com d'algú que pujés l'escala, al moridor li va semblar que ja venían a endúrsel els rústechs montanyenchs. Sentía mortals angunias, mentres el soroll de passas s'anava atansant pausadament cap a la cambra mortuoria; però, al capdevall, sols va comparèixer   -289-   el jayo. Tot ranquejant y persignantse devant dels ciris encesos, va acostarse a la Mariagna, y va dirli tot mirántsela, com si demanés consell:

-Abaix hi ha gent de la parroquia... que deu voler entrar a veure'l cos de missenyor...

Ert y glaçat com estava, a mossen Llátzer li va fer un bot el cor al sentir aquellas paraulas.

-¡Ara ha arribat el meu derrer instant!... -deya entre sí. -¡Senyor, vos encomano'l meu esperit! ¡Fassis ara y sempre la vostra voluntat!

-Jo'ls diría que pujessin... -feya entretant la vella a n'en Joseph. -Tal vegada la mort els conmouría y demanarían perdó dels grans pecats qu'han comès...

Y, mentres el jayo sen tornava pera anar a cercar als feligresos, a l'agonitzant se li obría un xich el cor, animat de prompte pels mots de la pobra vella.

-Potser sí, -pensava,- potser sí que ara sobrará'l miracle de la redempció.

Potser sí que, quan se creguin vèurem mort, els enterniré, els faré llástima... y pel camí de la compassió arribarán fins a Deu.

* * *

Mes en això's va sentir remor de passos, fressa de gent que s'acostava a la cambra. Era la colla de sempre, tan ensopida y tristoya: padrins xaruchs y caps de casa, vehins dels més propers de la parroquia, carregats de nafras quasi tots, com roças pera anar al canyet.

El primer de treure'l nas va ser l'avi Pugna, fent saccejar el goll; derrera l'avi Pugna, el Cosme de la Rovira, groch de cara y tot pansit; acabat, el Pere Mestre, caminant a saltirons, lo mateix qu'una granota; desseguit el Bepus de l'Uyá, roig de pel y guerxo d'ulls; després, l'Aleix de las Tòfonas, cargolat com una serp. Derrera d'aquesta tongada de gent propera, va venir un altra   -291-   corrúa de feligresos de més lluny... el Pau Malarich, escardalench com una momia; el vell Sunyer, ab barballeras de bou; el Prat del Bosch Negre, més pelut qu'un ós; el jayo del Lladonell, ab la seva cara d'óliva; l'hereu Janet, tot motxo, motxo; y el xicot Margueridó, més esquerp qu'un porch singlá; y el bordegaç de l'Ensulcida, y el porquerol, en Carbassot...

Com qu'encara may s'havía vist que la gent fes l'orni pera anar a veure a un difunt y a resarli un parenostre, aixís que'ls bosquerols varen sentir a tocar a morts, tots varen pensar que no'ls quedava més remey que baixar al sot de la parroquia.

Aquell toch llagrimós de la campana, més planyent qu'un «adeusiau per sempre», era com un manament obehit de pares a fills per tots els sigles. No hi havía més remey... Calía acotar el cap, y resignarse, y empendre'l camí rostos avall. Havían de fer com havían fet els pares, com havían fet els avis, com havían   -292-   fet els passats, desde las centurias més llunyanas.

De primer moment