Els sots feréstechs

Raimon Casellas

¿Ahont reira de bet deuhen haver anat a raure els òssos corcats d'aquell jayo del dimoni?

Era tan xaruch, xaruch, que, mentres els uns deyan que tenía més de noranta anys, d'altres juravan qu'havía passat dels cent, y no mancava qui fes posta sobre que'n duya a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre'ls pastors d'aquellas aspras clotadas de Montmany, corría la brama fantasiosa de que ja havía sigut enterrat   -6-   una vegada, però que com qu'era bruixot y tenía part ab el dimoni, y ademés era tan rich, tan rich, havía fet mans y mánigas pera descolgarse de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

Quan, de cent en quaranta, compareixía una festa a la missa matinal qu'un capellá foraster deya a l'ermita de Puiggraciós, tothom se'l mirava de cúa d'ull, ab una mena de rencunia estranya, que tenía quelcom d'enveja y potser fins quelcom d'admiració.

-¡Vès quí'n daría dos quartos d'aquet vellot!...-deya un bover, ab estranyesa.

-¡Y tantas doblas com té enterradas! -responía un llenyatayre, ab ayres d'home enterat.

Llamp que'l toch! -exclamavan els demés, plens de cobdicia.-¡Aixís se li tornessin escorpins!

Però lo cert es qu'al jayo semblava que no li feyan fret ni calor totas aquellas malevolenças y miradas de reull.

Encorvat pels anys y ab el cap cot, igual que si cerqués agullas per terra,   -7-   passava tot taujá y com qui fa l'orni, a tall d'home refiat que se sent guardadas las espatllas per dos gossarros que l'acompanyavan sempre, boy flayrant arreu y reganyant els ullals.

Fos per por dels gossos, fos per por del jayo, la maynada fugía esferehida cada cop que'ls veya comparèixer; y no més calía cridar «¡Mirèu que ve l'Aleix!» pera que las criaturas corressin a arropirse sota las faldillas de las mares. Tan solament s'hi atansavan els més ganassaças, y encara pera fer el valent o pera pidolarli qualque cosa.

-Aleix... ¿me voleu dar un quarto? -feya algun bordegaç.

-Nú, nú, -responía'l jayo, ab un parlar tot emborbossat, tot fosch.

-Y ¿per què no?

-Parque nu'n tench pos de cortus jú...

-¡Oy que sí, que'n teniu!

-Nú, nú.

-Bé feu forrolla ab las tòfonas...

-Túfunas... Nu'n cercu pos.

Y com pera escórrer el bulto a las preguntas y a la requesta dels pidolayres, el vell girava cua desseguit, deixant tot pensatius, tot rumiosos, a n'aquells vehins de las quasi desertas fondaladas de Montmany, que, densá qu'estavan sense rector a la parroquia, tot lo més se veyan algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, l'Aleix, ab una lleugeresa que semblava mentida pera'ls seus anys, devallava cap al sot de l'Uyá, traspassava la pineda de la Rovira, seguía'l relleu de la cinglera de Bertí, s'endinzava en la boscuria de l'ubaga, fins qu'al arribar al collet de l'Ensulcida, com una serp que's fica al cau, s'esmunyia dintre del casalot mitj enrunat de Romaní.

* * *

Aquellas quatre parets esquerdadas sota una teulada plena de forats, com un cel brodat d'estrellas, eran la seva estada, el seu amagatall. D'allí surtía cada   -9-   jorn a punta d'alba, encaminantse cap a soley, pera empendre la cacera misteriosa de las tòfonas.

-Las condemnadotas prou s'entafuran... prò jú las amarro pú, -mormolava'l vell tot cargolantse y rihent per sota'l nas.

Y, com hi ha nell, que podía ben bé riure, perquè, ab els anys y panys que resseguía'ls recons y reconets de las feréstegas clotadas, pla sabía ahont jeyan ¡las remalehidas! ben acotxadotas sota terra... ¡Rellamp que las toch! Pera escapar de ser vistas, trían els indrets més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos... y com que són tan malas pècoras y tan dròpulas, volen recons un xich humits, però ¡això sí! ben orejats per l'ayre y ben escalfats pel sol de mitjdía... Per això s'aixoplugan sota'ls arbres de brancatge esbalandrat ¡las grans barjaulas!, pera estarse a la ressombra, mitj assoleyadas, mitj a la fresca...

De cent passas lluny ja coneixía'l jayo   -10-   els llochs preferits per la perfumada trumfa; y quan passava per la vora d'un pollancre, d'una alzina o d'un noguer, pegava llambregada al voltant de la soca, y tot seguit sabía si hi havía allí res pera pelar. Els gossos anavan endevant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venía derrera, trico, trico, ab un serró a l'esquena y un caveguet a la má. Aixis passavan devegadas horas y horas... però tan bon punt lladrava un gos boy rascant prop d'una verdiça o d'un matoll de roldó, saltava'l vell com una llagasta cap al seti de la fressa, y ab un cop d'ull ne tenía prou pera regonèixer el paratge.

Si veya que la terra s'alçava com inflada, ab el mánech del cávech picava sobre l'inflor, y, per mica que'l terreny fes soroll de vuyt, el jayo, ab una ganyota de satisfacció, semblava que digués: «¡Per tot te deixo!» Pera que'l tret fos segur, no més mancava que vegés surar, sobre l'indret, els vols de   -11-   mosquits morats que rondan enllepolits per la flayre de la trumfa... Allavoras s'ajupía, y vinga cavar ab cuydado, vinga aixecar la crosta de terra ab suavitat... fins qu'apareixía'l sospirat tresor. Una per una anava cullint las tòfonas, una per una las netejava ab afalech, una per una las amorosía ab el palmell de la má... y, després de contemplárselas un rato, tan negretas, tan polidas, tan bonicoyas, las desava amatent dins del serró.

Alashoras se disposava a tornar al cau... però abans cridava als gossos y s'assegurava bé de si's veya ningú per allí'ls voltants... Escoltava una estona ab el cap arran de terra, pegava mirada ensá y enllá, ab las mans fent ventalla sobre'ls ulls... y, si no hi havía entrebanch, se las emprenía, trico, trico, cap a l'amagatall de Romaní. Calía vigilar, calía fer l'ull viu. ¡Eran tan berros aquells llenyatayres de l'Ensulcida! ¿Y els pastorots de l'ubaga? ¡El dimoni que'ls va fer!

Per això, quan arribava al casalot enrunat, no's podía estar de fer una llengota a tots aquells brètols remalehits que li envejavan els quartos. Per això no's descuydava may d'allargar el braç envers las casas vehinas de las fondaladas, mormolant aquestas paraulas de bruixa, mentres remenava'l puny clos:

-¡La figo vus fay a tuts!

* * *

Se pot ben dir que l'Aleix era la tentació eterna de tot Montmany. La figura cargolada del jayo omplía de día y nit el pensament de la gent trista y miserable qu'habitava las casas escampadas per aquells sots. Sobre tot al vespre, quan, al voltant de la llar mitj apagada, engolían homes y donas las mossadas d'un pa negre y florit, o s'empassavan els tragos amidats d'un vinot agre, no podían arrebassarse del pensament el recort de l'avi de Romaní, que tantas doblas guardava sota terra. Tèrbols propòsits   -13-   de robo y de mort els passavan, com fantasmas sagnants, per l'espessa imaginació. Ensopits, pensatius, muts, anavan donant voltas a n'aquella idea sinistre que'ls capficava continuament, per més que quasi may en resessin ni paraula. Però, a lo millor de la caboria, saltava un pastor dihent: «Avuy so vist a l'Aleix»; y tots alçavan el cap esferehits, com si, deixondintse del somni afrós que'ls perseguía, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis pensaments.

-Y... ¿ahont l'has vist? -preguntava l'amo, fingint un to d'indiferencia.

-Lo so vist sota las feixas de càl Sunyer.

-Devía anar a vila... -insinuava la mestressa.

-Potser a ciutat... -deya algú altre.

Y altre cop tornavan a quedar tots callats y somniosos, pensant fins ahont hauría arribat, fent cálculs sobre quín día tornaría, imaginant quánts quartos deuría dur d'aquellas tòfonas que tant   -14-   s'adineravan a ciutat... De tants anys d'espiarlo nit y día, se pot dir que li tenían els passos tots comptats. Grans y xichs sabían qu'un cop cada mesada eixía ab el bulto de las tòfonas; qu'a la tornada s'aturava al Figueró a provehirse de vianda y beure, y que sempre venía carregat de carn de moltó y ab pa de fleca al corn de la manta.

Prou hi havía hagut, més d'un cop y més de cent, qui havía intentat sorpèndrel pel camí y ferli donar els diners, o enjegarli una escopetada de trascantó, o estimbarlo al passar per dalt del cingle... però las malas intencions no havían anat avant, perquè, fins els més desanimats, aixís qu'arribava l'hora de fer el fet, sentían una mena de por estranya devant d'aquell home misteriós que, segons deya la brama, ja havía sigut enterrat un cop y tenía part ab el dimoni. Y la mateixa temença que'l jayo, inspirava a la gent el casalot de Romaní. Ningú gosava atansarshi gayre; y, si bé's deya qu'era per respecte als gossos, lo cert es   -15-   que tothom pensava ab certa basarda: «¡Qui sap què hi deu haver derrera la negror tremolosa d'aquellas tapias mitj enfonzadas!» Tot lo més que feyan els pastors, al trobarse a tret de pedra de las runas, era enjegarhi un roch ab el mandró, a fi de fer lladrar als gossos, mentres ells s'escorrían rostos avall, tot persignantse y mormolant: «¡Jesús!»

* * *

Però, en això, va venir un día en que va a començar a córrer la veu de que a l'Aleix no se'l trobava en part del món. ¡Quí sap de quántas setmanas ensá que no l'havía vist ánima viventa, ni dels pastors que guardavan ovellas al bosch de Brera ni dels pilers que feyan carbó a soley! Sense saber còm ni per què, el jayo havía desaparegut tot d'un plegat, com si'l dimoni se l'hagués endut. Quan, saltant de casa en casa, va començar la nova a esbargirse per las clotadas, una ansia estranya feya batre'l cor de tots   -16-   els vehins. Dintre de cada casa no's parlava d'altra cosa.

-Què deu haver passat?

-Potser s'ha mort...

-Potser ha fugit...

-Hauríam d'arribarhi.

-¡Pla s'hi ha d'anar!

Y mentres, sense saberho'ls uns dels altres, tots els escampats vehíns emprenían la ruta del casalot enrunat, els homes, plens de recança, pensavan ab las ocasions que s'havían deixat perdre de fer els comptes al vellot. L'un recordava'l día que'l va trobar sobre la cinglera de Bertí... y no va gosar a ventarli empenta. L'altre's penedía de no haverli deixat anar la perdigonada de balins aquell capvespre que'l va veure pel torrent de la Rovira. «¡Que'n vaig ser de bestia!», rumiavan entre sí. Y era tan forta la deria que'ls trasbalsava'l pensament, qu'havían de fer esforços pera dissimulársela ells ab ells quan se trobavan ab altras collas que caminavan guiadas pel mateix fi.

-¿Ahont aneu? -preguntavan uns.

-Nosaltres a Romaní... ¿Y vosaltres?

-Nosaltres també.

-Hem pensat... «potser aquell home está malalt... y si podem ferli alguna cosa...»

-Lo mateix hem dit nosaltres... «si'l podem assistir ab res...»

Els primers que, després de pendre mil precaucions, van arribar a Romaní, van trobar la casa vuyda. Ni jayo, ni gossos, ni mobles, ni res en lloch. Per terra, escombrots y runa; per las parets, terenyinas; per las oberturas, brancas d'heura tapant esquerdas y forats. Ja'ls queya á tots l'ánima als peus, quan, vora del llindar, se van adonar de que la terra estava somoguda... Tots varen córrer cap allí, atiats per la cobdicia. Varen descalçar la terra, varen trobar un vuyt, y dintre'l vuyt una gerra. Els uns se miravan ab els altres ab desconfiança, de cua d'ull, perquè tots volían apoderarse del tresor... però una má més llesta que las altras va alçar el tap de la gerra,   -18-   y tothom va veure qu'a dintre no hi havía ni sombra ni senyal de res. Hi va haver homes que van alçar el puny enlayre, com amenaçant vagament el recort malehit del jayo que de semblant manera's befava d'ells.

-¡Sota terra siga! -deyan uns.

-¡Aixís se l'enduguin els dimonis! -mormolavan els demés.

Y quan, moixos y escorreguts, baixavan altre cop cap a las clotadas, mastegant conjurs y malediccions, semblava sentirse de dalt dels cingles una veu tota mofeta que deya:

-¡La figo vus fay a tuts!...

* * *

D'això ja havían passat setmanas, ja havían passat mesos... quan veusaquí que, un día, a un pastor de càn Sunyer li va semblar veure a l'Aleix entre las alzinellas més altas del bosch de Brera. «¡Ay vatúa l'home consagrat! -va exclamar entre sí'l pastor.-¿No es aquell,   -19-   el jayo? Sí que l'es, ¡mal llampus! ¡Sí que l'es!» Y, quan va ser vespre, ho va contar a la gent de casa, aplegada a la vora de la llar, cadascú ab son plat de trumfas aixafadas.

-No ho creuríau pas... Avuy, entre els matolls més alts de Brera, m'ha semblat veure a l'Aleix...

-¿Vols dir? -li va respondre ab ayres d'incredulitat l'avi Sunyer.

-¡Y ca! -va afegir el pubill.

-¡No pot pas esser! -varen recalcar els demés.

Y tant varen dir, tant varen dir, qu'al últim va pensar el pastor: «Potser sí, qu'ho has somiat...»

Però lo bo va ser que, un altre día, a ne'l porquerol del Malarich també li va semblar llucar al jayo pels encontorns del serrat de Puiggraciós. Y l'endemá ja no varen ser ni dos ni tres, sinó qui-sap-los, els que'l varen veure en llochs diferents.

-Jo avuy el som vist sota las feixas del Lladonell, -deya en Pau Bojet a uns   -20-   pastors que s'havían aplegat sobre'l coll de càn Ripeta.

-Donchs jo també'l som vist avuy a las rourellas de la Rovira..., -va respondre un rabadá.

-Y jo als voltants del Bosch Negre, -va fer el pastor de càn Prat.

-Y ¿quina hora era, quan l'has vist?

-¿Jo?... Uns tres quarts de vuyt, serían...

-Jo també. Vuyt horas no eran encara...

-Donchs... a la mateixa hora me'l so trobat jo.

Y com que tothom l'havía vist a un mateix temps en paratges tan distants, aquells guardadors d'ovellas y moltons varen quedar tot capficats, tot rumiosos, pensant ab aquell home del diastre que tenía'l do maravellós d'aparèixers desde l'un cap a l'altre cap del terme, a la mateixa hora justa y cabal. Y aquella caboria dels pastors se va encomanar altra volta a tot Montmany. Desde aquell punt, la figura recargolada del jayo de   -21-   Romaní va tornar a ser, de nit y día, la deria, el fantasma dels bosquerols.

-¡Dimoni d'home! ¡Dimoni d'home! -se deyan de baix en baix. -Sembla qu'hi ballin las bruixas, en tot això.

N'hi havía que pensavan qu'allò podía ser un miracle; n'hi havía que creyan qu'allò era cosa de mal art.

-¡Vès còm pot ser, això de viure més que tothom y d'aparèixer a l'hora a tants indrets, y de fondres un home igual que mort, y d'eixir a lo millor, trescant per valls y serras com una guineu! ¡Vès còm ira de bet pot ser això, sense tenir un pacte ab el mal esperit!

Y els uns feyan la creu ab els dits polsos, com pera allunyar la mala cosa, tot barbotegant:

-¡Deu mos lliuri, Deu mos guardi!

Y d'altres se persignavan tremolosos, exclamant:

-¡Jesús, María y Joseph!

* * *

Però, entremitj de totas aquellas cosas tan estranyas, tan misteriosas, lo que potser els capficava més de tot era saber ahont tancava l'Aleix de part de vespre. Perquè, lo qu'es al casalot de Romaní, pla sabía tothom que no hi havía ficat may més el nas desde'l día que va semblar que s'hagués fos com una llenca de boyra.

De las parets enrunadas del catau se n'havían fet amos y senyors, ja feya días; els pastors y llenyatayres d'allí'ls volts. Uns cops pera desarhi las eynas y els morralets, altres cops pera ficarhi las ovellas a dàlshi sal, allò gayrebé era sempre un seguit d'entrar y surtir.

Donchs, si no era allí dintre ahont passava la nit... ¿ahont llamps de Deu dormía, el gran Jan-fume? Al ras no podía ser, ab las glaçadas y las mullenas que feyan. A l'hostalet de Puiggraciós tampoch, perquè ja s'havía anat a preguntarho   -23-   als ermitans, y els ermitans havían dit que no. Com més anava, el misteri de la vida d'aquell home, més fondo esdevenía y tenebrós.

Allavoras va ser quan alguns vehíns varen dir: «¡Calla! ¿Y si pera anar a passar las nits s'hagués aparroquianat a l'esglesia, el vell xaruch?» Com feya tant temps que restava, abandonada de tothom, no més servía de niu als aucellots qu'anavan a ajocarshi, entrant per l'obertura dels finestrals. ¡Quína'n fora! ¡Quína'n fora!

Però varen baixar a rondar l'esglesia, varen trucar diferents cops, varen mirar per la reixeta de la porta... y res. Se veya com els aucellots volavan d'una banda a l'altra de cornisa, com se posavan sobre l'ara dels altars, com entravan y sortían per las finestras... però, de l'Aleix de las Tòfonas, ni una ungla de dit.

Ben al revés de deixarse veure, ja feya días que més aviat se'l trobava a mancar per tot arreu. «¿Ahont jeurá, ahont deurá   -24-   ser, ahont haurá anat a raure?» pensava tothom. Y molts ja tenían coll avall que s'havía tornat a fondre per una temporada... quan, veusaquí qu'un diumenge compareix per la banda del Serrat, encaminantse cap a Puiggraciós.

Els homes que jugavan a la brisca a l'era de l'hostalet, varen plegar el carter, l'un derrera l'altre, pensant qu'havía arribat l'hora de fer els comptes a l'Aleix. «O ara o may, -rumiavan. -O ara o may.» «Ab aquestas anadas y vingudas, el millor día fuig ab las doblas y no li veyem may més la pell.» «Primer, que la quitxalla li pidoli'ls quartos... y després, aixís que giri l'esquena -pensava cadascú pel seu cantó- s'ha de provar si un se li pot tirar a sobre, mentre s'allunya als gossos a cops de garrot.»

L'Aleix, entretant, s'atansava a las taulas mitj somrient per sota'l nas, com si olorés las malas intencions dels bosquerols. Y tant com més s'atansava, més s'adonavan els jugadors de que'l jayo anava sense gossos, y tot miserable,   -25-   tot espellifat, tot brut... Els xicots ja's disposavan a demanarli diner, com de costum... mes allavoras el jayo, com si'ls volgués guanyar la ventatja ab el pensament, va allargar la má a tall de captayre y, ab una veu compassiva qu'enternía, va posarse a exclamar fent cantarella:

-La buna gent... la buna gent... ¿Nu vulríau fermi una graci de caritat per mur de Deu?

Grans y xichs varen quedar desarmats al sentir això. ¿L'Aleix, pobre? ¿L'Aleix, sense gossos? ¿L'Aleix, sense troç de jupa ni camisa? ¿L'Aleix, demanantlos caritat? Ab un tancar y obrir d'ulls, tota la cobdicia que sentían se'ls havía tornat rabia, rabia de veures altre cop desenganyats.

-¡Ves a l'infern a captar tions encesos! -va cridar un llenyatayre, enfurismat fins al capdemunt.

Y el jayo, boy rihent per sota'l nas, trico, trico... trico, trico... va tocar el dos desseguit, pensant qu'ab aquella treta   -26-   sornaguera s'havía ventat las moscas de demunt per sempre més.

-Ara ningú m'inquietará... Ara podré dormir tranquil... -anava dihent l'Aleix de baix en baix.

Y en sent un troç lluny, derrera uns pins, no's va poder estar de girarse de cara a l'hostalet, y, entre una rialleta endimoniada, va remenar unas quantas voltas el puny clos, tot mormolant ab gaubança:

-¡La figo vus fay a tuts!...

Ja feya un grapat de mesos qu'a Montmany estavan sense rector.

El derrer que hi havía hagut no va tenir més remey que desamparar la parroquia'l día que, veyentse malalt, revellit y séns recursos, va trobarse ademés abandonat per la gent coquina que'l servía, un marit y muller d'edat, que li feyan a l'hora de sagristans y masovers. Eran un parell de rondinayres qu'en tot trobavan taps.

La dona, d'un cap de día a l'altre, no   -28-   callava may dihent que més s'estimava morir d'un cop qu'estarse en aquella rectoriota mitj enrunada, ab uns trespols ronyosos que'ls queyan a troços pel demunt. Jurava, a cada dos per tres, que ja n'estava cansada y cuyta, de netejar tot el sant día aquella esglesia rònega y fosca, tan plena d'esquerdas que l'humitat se ficava per tot arreu, y tan romátiga que'ls vestits de las imatges se desfeyan consumits y els sants se florían dintre'ls ninxos dels altars. L'home també botzinava, exclamantse de que ja era massa vell pera fer lo que feya... «Ara rega l'hort y cava la feixa; ara ajuda missa y toca las campanas; ara fes horas de camí a la nit acompanyant Nostramo per fondaladas y costas; ara vés a cercar els difunts y ajuda a fer el sot pera enterrarlos...»

-¡Ell l'afanyem massa com més prou, el plat de trumfos que'ns fiquem a la boca! -se deyan a tota hora marit y muller, tot mormolant pels recons, y devegadas bon xich alt pera que'l pobre capellá n'hagués esment.

Però lo pitjor va ser qu'un día, tot certs y mal mandats, van presentarse al rector, fentli a saber que'l deixavan... «Res... que'ls havían parlat de ser ermitans a Puiggraciós, perquè'ls qu'ho eran se n'anavan a viure a vila... y era ben bé del cas aprofitar l'ocasió, perquè... fins Deu els podía castigar, de deixarsho perdre... Allá, a la festa, se fan alguns dinerons ab la gent que va a beure a l'hostalet... Y una cosa aixís no surt pas cada día, per un fluix...»

Al pobre rector va semblarli qu'ab aquella trisca nova li hagués caygut demunt del cap tot el roquisser del cingle. Fins aquell instant havía fet forças de flaquesa, arrossegant la feixuga cárrega del ministeri pels sots ombrívols, plens de tristor; però, després del comiat que li prenía la gent de casa, va sentirse aclofat, atuhit, sense esma, com si l'aixafessin d'un plegat totas las penas passadas. Setanta anys eran massa anys pera pujar y baixar montanyas, pera trepitjar fanchs y neus, pera dir en un mateix día   -30-   missa matinal a Puiggraciós y missa major a la parroquia, pera anar a viaticar o a ajudar a bé morir a l'escampall de vehins entafurats per las selvatges clotadas.

Més mort que viu, varen portarlo al Figueró, ahont tenía uns parents, y desde allavors ensá la rectoría va quedar deserta, abandonada, com un munt de runas voltadas de soletat.

* * *

L'esglesia parroquial també havía de tancarse; mes, abans de posarshi'l forrellat, se varen aplegar al peu de la porta'ls vehins de més aprop, pera veure quí havía de guardar las claus. La veritat sigui dita, no hi havía pas ningú que tingués gran cobdicia de guardarlas. Las cosas del temple y de l'altar els feyan certa temença, als bosquerols... y això de poder entrar y surtir de l'esglesia, y d'encarregarse de tot lo de dins, els donava una mena de basarda. Desde'ls més   -31-   grans als més xichs sentían com una por sagrada de las vestiduras sacerdotals, dels ornaments de dir missa, de la patena y el cálzer. Sabían que tot allò venía a ser la vaixella y el ropatge del mateix Deu Poderós que goreix o mata als homes, que fa llampegar o fa surtir el sol; y solament d'atansarse a n'aquellas cosas del servey diví, hi havía home que tremolava y s'esferehía. Per això, encara qu'haguessin patit la més negra miseria y encara que s'haguessin mort de fam, molts no haurían gosat a posar la má demunt dels vasos sagrats, per por de que un llamp del cel no'ls vingués a soterrar entremitj del sacrilegi...

Ademés hi havía una altra cosa... y es que no era pas cap secret pera ningú la poca valua que tenían aquellas pobras joyas de temple montanyench. Sa com lla, tothom sabía que'l plat de las canadellas era de plom, que'l cálzer era d'aram y que las casullas eran tot un surgit de cap a pens. Per això, quan va arribar l'hora de tancarse, potser per   -32-   sempre més, las ferradas portas de l'esglesia, y algú va preguntar: «¿Quí es que sen duu las claus?», tothom va arronsar las espatllas... y al capdevall se las varen quedar a l'Uyá, per ser la casa mes aprop de la parroquia.

* * *

Desde alashoras va semblar qu'aquells sots amarats d'ombra y de tristesa acabessin d'enfonzarse en la tenebra dels llims. Ab el derrer toch de campana, van fondres tot d'un plegat las cerimonias de la missa, y l'aplech de vehins de cada festa, y els sermons a peu d'altar, y las canturias dels homes a dalt del chor, y els encants de cocas y panets de l'ofertori... com si, en un tancar y obrir d'ulls, s'hagués esvahit la miqueta d'ánima que restava als sorruts feligresos d'aquells sots.

El qui volía missa, a la festa, havía d'anar a ohir la que deya a punta d'alba, a Puiggraciós, un capellá de l'Ametlla.   -33-   Si neixía un infant, el duyan a batejar a Sant Bartomeu o bé a la parroquia de Bertí. Si algú's moría, qualsevol capellá dels encontorns anava a la casa a cercar el cos, y, carregantlo dalt d'un matxo, el traginavan a Montmany pera darli terra sagrada.

¡Feya una cosa més trista tot allò! Fins els vehins més totxos trobavan que'ls mancava una cosa... una cosa... que no sabían explicar... Y molts deyan qu'allò era un cástich, un conjuri, una maledicció...

Però lo que entre tot dava més pena, més condol, era no sentir tocar las campanas a cap indret del día. Desde'ls més grans als més xichs, tothom sentía una lley d'angunia estranya, com si anyoressin la veu que'ls amidava las tristas horas de la vida.

A las vuyt del matí, quan senyalava la missa ab aquells tres tochs cançoners, nanch... nanch... nanch..., seguits de la rematada sorollosa, tota la gent escampada pels boscos o per las feixas   -34-   treya, pera desdejunarse, el pa negre del cistelló. Al pich de mitjdía, aixís que las dotze batalladas queyan del cloqueret, tothom aplegava las eynas, disposantse a anar a casa si la treballada no era massa lluny, o a asseures en un clap d'ombra pera empassarse las mossadas. Y sobretot, pel capvespre, al sentirse'ls tochs acompassats de l'oració, fins els bous y las ovellas semblava que coneixían el senyal y feyan com si's delissin pera tornar a casa y entrar a la cort...

Ningú se'n sabía avenir, ningú, de que s'hagués mort la veu de las campanas. En días de pluja, en días de boyra, en días núvols, per l'hivern sobretot, quan el sol sembla que s'amagui pera no senyalar las horas, quan tota la terra's revesteix de negror... els pastors y llenyatayres perdían, dins del bosch, l'esma del temps... y anavan a las palpentas, envolcallats pel misteri de la fosca.

Aixís van passar setmanas, van passar mesos... y, com la miseria humana s'avesa a tot, va venir un día en que pastors   -35-   y terrassans també van acostumarse a la quietut de las campanas, a n'aquella mena de silenci que semblava'l de la mort. Veyan que l'esglesia s'anava esberlant de mica en mica... y ni menos ne feyan cas. Veyan que'l tou d'ortigas y malvas, com un herbey orat, pujava ple de saba y ple d'orgull, boy tapant de fosca verdor l'espay estret del fossar que s'extenía entre la rectoría y l'esglesia... y ningú'n feya cabal. Veyan com las heuras ho invadían tot, arrapantse com llagastas a las parets del temple, a las tapias de l'hort rectoral, fins a las socas rebassudas dels xiprers del cementiri, y ningú hi parava esment. Ja s'hi havían fet del tot, a contemplar com, cap al tart, aucellots negres y feréstechs entravan y sortían, boy xisclant, pels finestrals de l'esglesia, com si allò fos el seu domini, el seu palau... Tot aquell espectacle de desolació a que vivían condemnats, no'ls feya calor ni fret.

Solament alguna vegada, quan oviravan per derrera l'absis de l'esglesia   -36-   las collas d'aligots que, com si ballessin balls de bruixas, voltavan fent rodas misteriosas per l'espay, sentían quelcom d'esgarrifanças. Però allavors se persignavan a correcuyta, boy mormolant una oració estranya que sabían, pera conjurar la mala cosa. Per lo demés, tot els era igual. L'ánima dormilega dels bosquerols havía arribat a resignarse a l'enrunament del temple y al silenci del cloquer, com se resignava a la calamitat y a la miseria.

Per això, quan un día va començar a córrer la veu, de casa en casa, de que venía rector nou, tothom va quedar estranyat.

-¡Rector nou! -deya la gent. -Quina una'n deu haver fet, que'ns el portin aquí per penitencia?

Per això, quan una tarda, van veure, desde'l bosch, alguns vehins, que per la banda de cà l'Oliveras pujava un capellá de certa edat, cavaller a dalt d'una euga y acompanyat d'un jayo y una jaya, que devían ser els sirvents, tot van ser xiu-xius a cau d'orella y dirse'ls uns a ne'ls altres:

-Això es que'n deu haver fet una de molt grossa... y'l duhen aquí a purgar el pecat...

Mes el pobre capellá estava ben lluny   -38-   de sospitar las mormolacions qu'aixecava ab sa arribada, y encara més lluny d'endevinar que la malicia dels bosquerols arribés a ser tan fina quan se tracta de flayrar el mal en lo més fondo dels secrets.

Montanya amunt, montanya amunt, anava cavalcant penosament, ab la deria d'arribar abans de nit a la parroquia que li havían designat.

-El camí es llarch y costerut... -rumiava'l rector, ple d'una tristesa resignada; -el camí es llarch y costerut... com el camí que'm manca fer pera arribar a la pau de l'ánima...

Però, boy a mida qu'anava enfonzantse en la soletat de las boscurias, se sentía més confortat, més coratjós. La vista dels arbres centenaris que se li alçavan serens devant dels ulls, la flayre sanitosa de las rehinas que li anava a besar el rostre marcit, semblava que de sobte'l reanimessin, com venintli a oferir una vida nova que, sobreposantse a la passada, li esborrés del cap els cohiçosos   -39-   recorts d'aquella cayguda tremenda, d'aquells erros d'enteniment, d'aquellas superbias de cor, qu'eran la causa del seu desterro.

Com més s'anava endinzant entre'l misteri ombrívol de las pinedas, més lleuger se trobava d'esperit, com si, a cada troç de camí fet, anés deixant enrera, de mica en mica, la feixuga cárrega de las antigas tribulacions. Desde'l día del penediment en que, vessantli las llágrimas abundosas cara avall, semblava que li haguessin tret del pit tot el pes dels condols y las recanças, no havía tingut una hora tan dolça com aquella. Somniador com era per natural, tot l'afany contemplatiu que tancava dins de l'ánima s'assadollava ab la visió dels espadats altívols y dels boscos misteriosos, fins al punt d'oblidar la pena qu'arrossegava pel món desde'l moment d'aquell desvari que va estar a riscos de durlo a la perdició.

-¡Però si això, en comptes de desterro, será el meu paradís! -deya entre   -40-   sí'l capellá, mentres, trencant a má esquerra de la vall, emprenía l'aspra pujada de cà l'Uyà. -¿Què més puch demanar, Senyor, a la vigilia de mas vellesas, qu'amagar las afliccions en la pau de las montanyas?

Y allavoras li va venir l'idea al pensament de que l'infinita misericordia, en lloch de punirlo per l'arruixadesa d'un instant, més aviat semblava que volgués premiarlo per son penediment. Del fons del cor sentía néixer una gratitut séns mida per la clemencia de Deu, que li encaminava'ls passos cap a aquellas grandiosas soletats.

-¡Qu'hermós qu'es tot això, en mitj de la seva mateixa feresa! -exclamava contemplant, a má dreta, l'alterosa cinglera de Bertí, que s'alçava demunt seu com una muralla inmensa, feta al principi dels sigles per braços de gegants. L'admiració li brollava a dolls dintre de l'ánima, portantli als llavis paraulas d'ayre bíblich:

-Admirables són tan obras, oh Senyor,   -41-   y no hi ha boca prou digna de lloarlas.

Y, com si no capigués a dintre seu l'entusiasme que sentía, basquejava de encomanarlo als seus acompanyants, interrogantlos ab certa exaltació:

-¿Oy qu'es admirable, això, Joseph?

-Sí, missenyor, -responía, ple d'humil acatament al sacerdot, el jayo que li duya l'euga del ronçal.

-¿No trobeu qu'es hermós, això, Mariagna? -repetía'l capellá, dirigintse a la majordona, que, muntada dalt d'una mula, seguía las petjadas de l'euga del rector, traginant tot el fato de sachs, farcells y coixineras.

Y la pobra avia, fent moure una mica'l cap, deya respectuosament:

-Sí, missenyor.

* * *

Els ulls del rector nou, oberts com els d'un nin devant de l'espectacle de las espessas arbredas, lluhían ab l'esperança   -42-   de viure y morir tranquil entre la serenitat de las selvatges clotadas. Solament se li estrenyía un xich el cor quan, al topar per la pujada ab algun qu'altre vehí qu'anava o venía del Figueró, observava'l posat esquerp de la gent o reparava las miradas de reull que li clavavan els passants, com si, tot volguent esbrinar el còm y el què de la gent qu'anava a viure a la rectoría, els fes quimera que vinguessin hostes nous.

-¡Bonas tardas tingueu! -els deya el capellá, tot amorós.

-Deu vos gort, -responían emborbossats els caminants, tot cap-cots y ab els ulls baixos, com si's donguessin vergonya de tornar la salutació. Però, aixís qu'havían donat set o vuyt passas, giravan el cap ab mònita, y vinga escorcollar de cúa d'ull quína cara tenían els forasters, quín posat feyan, o còm anavan vestits, o bé si duyan gayre fato...

-Són aspres y bonyeguts com las montanyas qu'habitan, -pensava'l rector,   -43-   tot volguent capir el gènit sorrut d'aquella gent.- L'eterna lluyta ab una terra mal agrahida, qu'ab prou feynas deu dar per' pa, els mata l'amor al pròxim y els fa pensar mal de tot... Però jo'ls amansiré, si Deu m'ajuda... jo'ls ablaniré,... -Y, recordantse del text sagrat, afegía: -Jo sembraré entre'ls homes granas de dolçor.

En això, la comitiva gayrebé havía arribat dalt del collet, y ja començavan a ovirarse las tapias negras de cà l'Uyá. Com home que sap las tasqueras del terrer, en Joseph se va endevantar uns quants passos pera entrar a la casa, y, ficantse al barri entre'ls lladruchs dels gossos, cridava a la gent de dins:

-¡Heu, la gent! ¡Deu hi sía! Me fa venir mossen Llátzer, el rector nou, pera que'm dongueu las claus de la parroquia.

Entretant el capellá esperonava un xich l'euga pera acabar de passar el coll. Però, abans... va dirigir la vista enrera, contemplant per últim cop aquella vall   -44-   estreta y fonda, que semblava que per sempre més l'havía de separar del món dels vius. Després... al trobarse a dalt del coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se li obría devant seu... y al moment va sentir com un esglay, a l'ovirar, al bell mitj de la clotada, el campanaret neulit de l'esglesia y las ronyosas parets de la rectoría, tot ensorrat y com perdut entre els xiprers y l'herbey del cementiri, qu'omplían de tristor tèrbola aquell recó de soletat.

-¿Y aquí'm destineu a viure, Senyor Deu meu?... -pensava'l rector ab el cor estret d'angunia, mentres dalt de las finestras de l'Uyá treyan un xich el cap els amos de la casa, com pera donar la benvinguda als forasters... L'amo, un home vell y cego, mitj babau, va moure vagament una má tremolosa, a tall de salutació. La mestressa, una dona bifia, de menos edat que'l cego, no va fer més que clavar sobre'ls forvinguts una mirada esbrinadora com si se'ls volgués menjar ab els ulls.

L'aspecte d'aquella gent estrafolaria, que tindría per vehins dels més propers, junt ab la vista d'aquell sot ombrívol, d'aquell clot de la tristor, en qu'estava a punt d'entrar com pera enterrarshi en vida, varen desolar al rector de tal manera, que va deixar anar el cap blanquinós demunt del pit, doblegat per un gran defalliment.

Després, fent un esfors pera revenirse:

-¡Vaja, endevant! -va dir a ne'ls jayos, com si volgués passar d'un cop la derrera estació d'aquell calvari, que de primer moment havía pres per paradís.

A devant en Joseph, a tall de guía; després el rector a cavall de l'euga, y a derrera la Mariagna ab tot el fato carregat sobre la mula, van penetrar, com encongits, dintre del sot ombrívol, ahont d'aquella hora endevant viurían desterrats del món dels homes.

Y ¡quína tristor, allavors, quína tristor més fonda va ser la de mossen Llátzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoría, semblava que'l cèrcol de montanyas que'l voltava   -48-   s'anés clouhent, clouhent, derrera seu, com si per tots costats l'aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Devant per devant se li alçavan las foscas ubagas de la Rovira, coronadas pels cims altíssims de Puiggraciós. A má dreta se li arrengleravan, com un pany de murallas que toqués al cel, las rocas fantasmas del cingle de Bertí. A má esquerra se li extenían las feixas conreuadas de l'Uyá, tot esgrahonant las vessants, com si volguessin arribar als núvols. Y a derrera, cap a derrera, ajuntantse de mica en mica ab las feixas de conreu, se li apareixía'l toçalot de Romaní, ab el Castell dels Moros dalt de tot, trayent el cap com un espectre. Rocas, turons, feixas, espadats, toçals, cingleras, se donavan la má tot a l'entorn, formant una roda de montanyas negras qu'esglayava de mirar.

Al veures soterrat al fons del clot, el pobre rector sentía fret a las entranyas y li agafava una vaga temença de que'ls penyals que'l voltavan se li decantessin   -49-   a demunt. Tancat, enrotllat per tots cantons, feya com si per instint cerqués ab els ulls un indret per hont fugir, o a lo menos poguer extendre la mirada. Però era en va, tot era en va... Allí no hi havía forat ni respirall pera esplayar la vista lliurement... allí era tot tapat, cobert, enmurallat... allí no's coneixían llunyarias fora del sot... allí no se sabía què volia dir horitzons... y s'havía d'alçar el cap enlayre pera poguer contemplar el cel entre'l cèrcol de molas y cimals.

Encara'l sol estava leri-leri, si's pon, no's pon... y ja's passejavan grans clapas d'ombra per tot arreu. El misteri del crepúscol s'amparava per instants dels avenchs, las boscurias y timberas. ¡Quína fredat, quína fredat que sentía mossen Llátzer al veure com la foscuria venía a marxas doblas a reposar a n'aquella trista fondalada que, per la soletat y el silenci qu'hi suravan eternament, ja semblava'l regne de la nit!

Las quatre casas qu'hi havía per allí escampadas acabavan de fer més feréstech,   -50-   més solitari, aquell desert enclotat. A l'altra banda de l'Uyá, ab prou feynas s'hi endevinavan las molsosas parets de la Rovira, quasi del tot amagadas entre la fosca d'un alzinar atapahit; allí, lluny, apenas s'entreveyan las casetas de càn Pere Mestre y de càn Pugna, arrupidas al peu de la cinglera, com mortas de por; enllá, enllá, dessota'l Castell dels Moros, quasi no's reparava'l casalot enrunat de Romaní, tot decantat de gayrell, igual que si pesés figas, aclaparat pels tropells y per l'edat.

Després d'aquets caus mitj ajeguts per terra, no's veya altre vestigi d'estada humana que l'aplech que formavan, al mitj de la trista vall, la rectoría y l'esglesia, ajuntadas entre sí per la verdor negrenca del cementiri. Pera trobar més casas esgarriadas dins del terme, s'havía de pujar ¡ala, ala! cap al serrat de Puiggraciós, o trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de càn Ripeta, o bé traspassar las aspras serras del voltant del sot y devallar, rostos avall, avall, a las clotadas   -51-   vehinas, rodolant pels pendiços pedregosos de càn Sunyer o enfonzantse a las ubagas de càn Prat, per entre las tenebras del Bosch Negre...

* * *

Quan el rector y els seus acompanyants van arribar a la rectoría, el sol ja s'havía fos del tot derrera'ls cingles. El cèrcol de montanyas feréstegas s'enfosquía a correcuyta. Talment semblava que caygués del cel un ruixat de bolvas negras qu'amarés tota la vall de tremolosas ombras.

-¡Obriu, Joseph! -va manar el rector, mentres ell y la vella majordona descavalcavan sobre'l pedriç del portal.

Del manyoch de claus que duya, el jayo va triar la que venía bé a ne'l pany, va forfollar, va obrir, va empènyer la porta... y tots van quedar glaçats quan, al donar un pas cap endins, van adonarse del munt de runa que tenían devant seu. Carreus cayguts, guixots per   -52-   terra, caps de viga mitj penjant, componían la trista decoració de l'entrada de la casa, que semblava que plorés tota la trágica miseria que traspúan els llochs abandonats. El jayo y la jaya prou volían entrar el fato y las bestias, pera aconduhirho tot allí ahont poguessin; però a cada punt s'entrebancavan ab els munts de farda. Primer van tenir d'arrambar pels recons els escombrots y las pedras, pera ferse poch o molt pas per entre'ls pilots de runa qu'hi havía escampats per tot arreu.

¡Quína desolació! ¡Quína miseria! Al pobre rector li havía caygut l'ánima als peus. Ab els braços penjant al llarch del cos, no feya més que moure'l cap pausadament, tot contemplant el catau mitj ensorrat que d'aquella hora endevant li serviría d'estada. Al pensar que allò venía a ser com una mena de sepultura ahont anava a enterrar els días de sa vellesa, abans de ficarse per sempre més a la tomba veritable de la mort, li entrava un defalliment d'esperit   -53-   que l'omplía d'esgarrifanças y congoixas...

-No... no ha vingut encara l'hora de la pau... -deya com en somnis plens d'angunia. -No... Jo me la creya aprop, aprop... ja la tocava ab la má... y ara s'allunya, s'allunya... perquè encara no m'he esbandit bé de las caborias de la terra...

Però, de prompte, tot de prompte, va redreçarse, com esperonat per una idea que sobtadament el retornés del desmay. «¿Y l'esglesia...? -va pensar. -¿Còm deu estar la pobra esglesia? ¿També jeurá enrunada com això?...»

-¡Joseph!

-Missenyor...

-Deixèu estar això per aquí... y anémnosen cap a l'esglesia... Vull veure l'esglesia abans de ser nit...

A la veu del capellá, els jayos van deixar estar l'enrenou, y l'un derrera l'altre van surtir al defora, dirigintse tots junts cap al fossar. Però... altre cop van topar ab els obstacles misteriosos que per   -54-   tot els feyan la trabeta. L'herbey gras y atapahit que de cap a cap cobría'l cementiri, fins a colgar las creus més altas dels enterraments, els privava de dar un pas pera arribar als murs de l'esglesia. Semblava talment que tot lo que se'ls posava a devant, fossin plantas, fossin homes, fossin pedras, tot els mirava de mal ull y tot se conjuminava pera revoltarse contra la gent forastera que venía a torbar el silenci de las cosas mortas y dels indrets adormits...

Mossen Llátzer fins creya sentir veus llastimosas, com si sortissin de la terra, que's queixavan ab viu dolor: «¡No fèu soroll, per pietat! ¡No fèu brugit! Ara que dormíam tan bé... ab tanta quietut... ¿Per què'ns veniu a atormentar, quan teníam ben agafada la sòn?... ¡y una sòn tan dolça!... Deixèu estar a la gent que dorm y als morts que jeuhen y a las runas que somían... No us dihem pas res a vosaltres... Donchs no siguèu inquietosos... No'ns desvetllèu...»

Però en Joseph no las devía pas sentir,   -55-   aquestas veus ploraneras de las cosas, perquè maldava tant com podía pera vèncer la perfidia del fullam que pujava del fossar. Apartant ab els braços el tou d'herba, o ajeyentlo a cops de peu, el jayo ¡dali que dali! anava obrintse camí... y allavors el capellá passava per entre las malvas ufanosas, nodridas pel greixum dels morts.

* * *

Quan, travessat el fossar, van arribar a la porta de l'esglesia, van anar pera obrir tot desseguida; però ¡quína angunia feyan aquells entrebanchs! també van trobar que no podían... Semblava que'l rovell de tots els sigles s'hagués refugiat dintre del pany. El rector, el jayo, la jaya, tots hi posavan el coll; però, per més forças que feyan, el pestell no podía córrer, o no volía... El pany rondinava irat, com si digués: «¿També voleu saber els secrets que dormen aquí dins? ¿També veniu a despertar el misteri de   -56-   l'esglesia, malas pècoras? Donchs no obrirèu, no obrirèu...» Mes van apretar ab tanta ánima'ls forasters, que, tot cruixint y grinyolant, la porta va badarse, al moment mateix que s'aixecava un brugit espantós dins de la nau de l'esglesia. Eran els aucellots, que, dormint ajocats per'quí, per'llá, van esvalotarse al sentir soroll y, xisclant y espetegant d'alas, van fugir pels finestrals, com una munió de mals esperits.

Esporuguida la pobra gent ab aquell esvalot de dimonis, que no sabía ben bé què era, mirava, mirava ab angunia, cap al fons de l'esglesia, sense poguer distingir res. Era tot fosch, espès, negre, com una gola de llop. Las ombras s'havían atapahit ab tanta pressa allí dintre, qu'envolicavan de tenebras els altars, las capellas, els sants, el presbiteri. La gota de celistia qu'encara surava arran de las finestras, acabava de fer més espessa la fosquetat d'abaix. Com ánimas en pena, se movían el rector y els jayos dintre la negror, caminant a las palpentas,   -57-   fins que vora de la pica van trobar un tros de blandó sobre'l broch d'un canalobre. El jayo'l va encendre, y ab el llum als dits anava avençant endins, endins, cap al presbiteri, quan va notar que caminava sobre un xipoll... L'aygua de las plujas, degotant per las esquerdas de la volta, s'havía embassat per tema, omplint els sots que feyan las llosas mitj enfonzadas...

-¡Senyor, Senyor! -clamava mossen Llátzer, ab las mans al cap. -¡Senyor, no m'abandonèu aixís! ¡No'm castiguèu d'aquet modo, qu'encara soch massa feble pera semblants tribulacions!

Y mentrestant, en Joseph, que ja havía arribat a l'altar major, encenía'ls culs de ciri que trobava a la credença... y, a la claror trontollant d'aquells llumets, tots miravan, esborronats, l'aspecte sepulcral que feyan els sants y las esculpturas del retaule. La pols, l'humitat, la terra, qu'ho cobrían tot, donavan a las imatges y als trofeus el to descolorit y fastigós de las cosas enterradas... Las   -58-   retorçadas columnas, esculpturadas de rahims y de caps d'ángel, qu'un día foren tot d'or, ara ensenyavan un pam de floridura, com malaltas d'un mal lleig. La figura rebassuda de Sant Pau, que com a patró de la parroquia hi havía al ninxo del mitj, ab prou feynas se coneixía, tota niuhada de corchs y coberta de terenyinas. A Sant Isidro li penjava un braç... Sant Sebastiá's decantava com si anés a caure daltabaix...

Al rector li va començar a semblar que, com els habitants del sot ombrívol, els sants y las santas de l'altar també s'havían adormit a l'ombra ensopidora de las runas. ¿Quí sap si dormían, las pobres imatges? O potser no, que no dormían... Potser encara era pitjor... Potser eran mortas, sí... mortas y enterradas. Perquè... mirantho bé, ja's veya prou que'ls vestits que duyan, túnicas y mantos, no eran res més que mortallas, unas mortallas consumidas per la terra, qu'anavan cayent a troços, fins a ensenyar las carcanadas de fusta de dins de tot...

El rector no era capaç d'aguantar més temps aquella visió terrible. El cap se n'hi anava, sentía un nus a la gola, un segament a las camas... No podía més, no podía més... y va surtir a defora, fent tentinas. Haguera volgut cridar auxili... però ¿a ne quí? si tots els vehins eran lluny... y... ¡potser morts!... Hauría volgut fugir... però ¿cap ahont? si tots els camins estavan esborrats per la negror de la nit... ¡Ja no's recordava qu'era presoner dels cingles y del turons!

-¡Senyor, pietat! -cridava alçant enlayre'ls braços. -¡Senyor, pietat!...

Y al veure devant seu l'ombra de la rectoría feta runas, y el fossar cobert de malvas... y'l cèrcol de montanyas negras que'l tenía aparedat per tot arreu... va trencar un plor, ¡un plor...!

-¡Joseph!

-Missenyor...

-¡Mariagna!

-Missenyor...

-Mirèu... he determinat cridar a la gent de la parroquia y ferla venir aquí a la rectoría... Haig de provar si, tot y sent ánimas fredas com sòn, els faig pujar a las galtas la vergonya ensenyantlos la miseria de l'esglesia. Vull veure si, a n'aquets morts de las tristas clotadas, Deu els toca'l cor y els resucita...

Ab això, Joseph, vós pujarèu a Puiggraciós y ho fareu a saber a ne'ls del Serrat; després baixarèu als sots vehins y direu que tothom comparegui diumenge, a mitj matí... Que'ls tinch d'enrahonar... Que'ls tinch de veure... ¿Ho teniu entès, Joseph?

-Sí, missenyor.

-Y vós, Mariagna, mentrestant anireu a convidar als feligresos d'aquí'l sot, de las casas més properas.

-Bé, missenyor.

-¡Diumenge tothom aquí!

Aquella matinada, mossen Llátzer se trobava més refet, més reeixit. Encara que capolat de cos pel llarch viatge y pels sotrachs que li havía fet a l'ánima la visió d'aquell món tan feréstech y ple de runas ahont li tocava viure d'aquí endevant, s'havía desvetllat bon xich serè y resolut, sentintse en certs instants ple d'aquella fe qu'obra prodigis y muda de lloch valls y montanyas... Y això... que havía passat una nit esgarrifosa, tota ella enfebrada de mals somnis y de tètricas   -63-   visions. ¡Quín desvari! ¡Quínas cosas més sinistras!

Havía somiat que l'enterravan en vida dins d'un gran sot, aparedat de montanyas negras. Ell prou cridava, ab els cabells eriçats de por: «¡Mirèu, lo que feu, mirèu que m'enterreu de viu en viu!... «No hi fa pas res... -li responían desde las fondarias dels avenchs; -no hi fa pas res... Aquí tothom hi viu, de soterrat; aquí tots som alhora mitj cadavres, mitj vivents...» Y allò que li deyan era ben veritat, perquè no més li calía mirar al voltant del somni pera veure que tot el sot era un inmens cementiri, guarnit de fosca y de solitut. Las casas, escampadas ensá y enllá, no eran res més que tombas y ninxos... y la gent tristoya que las habitava, res més que morts. Mentres es nit, ab la quietut que cau y la negror que fa, l'espectacle mortuori ressurt ben bé. Un cop el sol s'ha post, els homes, las donas, las criaturas, s'enterran ells mateixos dins las casas, y, enmortallantse ab llençols, restan horas   -64-   y horas estirats sobre de túmbols qu'ells se pensan que són llits. Al néixer el día, com que's veu claror y els aucells cantan, se creuhen que tornan a la vida... però tot allò son enganyifas y falornias... La mort va seguint, seguint... y, a la primera tremolor de la llum, els difunts surten de casa, qui ab l'aixada al coll, qui ab el serró a l'esquena. Com animetas de l'altre món, tots van caminant d'esma a l'ombra de las boscurias, y els sembla que fan camí y que passan per allá ahont volen. Menjan, beuhen, caminan, s'aturan, llauran la terra, pasturan els remats... y tot ho fan a las palpentas, sense saber per què ho fan. Ho fan... perquè ho han vist fer als altres morts més antichs, que van tenir per pares o per avis. Els morts no pensan, y solament per instint segueixen els camins mitj esborrats que'ls van deixar las centurias... Tampoch estiman... com no sigui la quietut que'ls volta eternament... Que no'ls toquin, es lo que volen. Que no'ls inquietin... Que'ls deixin estar...»

«¡Quína damnació! ¡Quína damnació, bon Deu! -mormolava el capellá, lluytant ab las angunias del somni. -Però, jo, ¿què hi tinch que veure ab aquets fantasmas ensopits? Jo visch, jo penso, jo batego, jo estimo... Donchs ¿per què m'hi enterreu, a n'aquí, de viu en viu?» «A tu t'hi enterran per cástich, -li responían desde'l fondo dels avenchs. -Tu, per vanitat d'home entès, vas volguer enlluhernar a la gent ab miracles de sabiduría. Tu volías resucitar un filosoph antich, un sabi d'altres sigles, de qui ja no's recordava ánima viventa. Tu, per vanitat, vas furgar la sepultura dels seus llibres, vas remenar la floridura de las planas, plenas de corchs y de pecats, y per vanitat vas dir que la veritat del món era allí dintre. Y, cada día més ensuperbit, vas volguer, d'un heretge, ferne un sant... Per això t'han donat pena de desterro als sots dels morts, amarats de tenebra y de tristesa. Per això't tocará viure frech a frech ab els difunts que van caminant per las boscurias negras, ab   -66-   semblanças y posituras de sers animats...»

* * *

Al pobre rector, aquell mal somni de la primera nit de ser a Montmany, se li havía quedat estampat al pensament com una imatge endolada. Ell prou volía arrebassársela del cap pera empendre ab coratge la redempció dels miserables pastors y terrassans; però, sense saber còm, desseguit li tornava a desfilar per la memoria la professó de las ánimas obscuras qu'anavan y venían ensonyadas per aquells llims, sense poguer obrir may els ulls als resplandors de la vida.

Per això, quan, al diumenge vinent, van venir a dirli que'ls feligresos ja havían comparegut y que l'estavan esperant al cementiri, a mossen Llátzer li va entrar una angoixa estranya, no més de pensar qu'anava a trobarse devant per devant d'aquells desventurats bosquerols qu'ell havía vist, en somnis,   -67-   vagar com espectres pels sitis adormits y entrar y sortir silenciosos de las tombas qu'habitavan.

Ademés d'això, hi havía una altra cosa que també l'atormentava. Saber còm havía d'explicarse pera ferse entendre d'aquella gent... Ell havía ensenyat a las aulas, y coneixía'l llenguatge que convenía als deixebles; ell havía predicat mil voltas per las esglesias de ciutat, y sabía la manera de conmoure a la gent del món; ell havía disputat ab els homes més entesos del seu temps, y possehía'l do de vèncer als doctes ab la paraula. Però... ab gent esmortuhida com aquella no hi havía enrahonat may, y no sabía còm parlárloshi... Allò l'omplía de dubtes y d'engunias, y semblava que li deturés els passos...

-Missenyor, la gent s'espera... -va fer en Joseph.

-Sí, sí... ja hi vaig.

Y, tot encaminantse cap al defora, deya entre sí, com si demanés l'inspiració del cel: «Còm ho faré pera persuadirlos?   -68-   ¿Què'ls diré pera somòurels? ¿Quíns deurán ser els millors mots pera deixondir als difunts?»

Trico, trico... trico, trico, padrins xaruchs y caps de casa, tots els vehins de la parroquia s'havían deixat caure al sot de l'esglesia pera veure què volía'l rector nou.

Els quins devallavan de dalt del Serrat no feyan el visatge tan tristoy com els quins venían del fons de las clotadas, ni duyan vestits tan foscos, ni semblavan tan sorruts. Fins n'hi havía, com el vell de cân Janet, qu'a ratos s'esqueyan a dir un mot ab el gran del Malarich o ab el jayo de Pollonell, o bé ab l'avi Carbassot,   -70-   que, haventse trobat pel coll de cân Ripeta, havían baixat tots junts fins al bell peu de la rectoría.

Però, els quins sortían de dintre'ls sots, fos dels pendiços pedregosos del Sunyer o de las foscurias del Bosch Negre... aquells sí, que no podían fer un posat més totxo, ni una cara més pansida. Tenían uns andamis y uns tirats, y un mirar tan sòpit, y una fatxa tan esquerpa, y una positura tan encongida, que talment semblavan una corrúa de pregadeus de rostoll. Quasi tots duyan uns trajos balders, fets d'una roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frech de la broça y dels terrossos, aixís... com d'un to dubtós, que primer hagués sigut negre y després s'hagués tornat d'ala de mosca y hagués acabat per ser de color de gos quan fuig... Tot plegat feya una taca tèrbola, terrenca, polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada per llarch temps, s'hagués descolgat de terra pera comparèixer a la cita.

Arribavan tots taujans y silenciosos. Ab prou feynas se saludavan, com si'ls dolgués de dir un mot; y, mentres els uns s'asseyan als pedriços del voltant del cementiri, els altres s'arrupían a la paret de l'esglesia o s'arrambavan d'esquena a las enrunadas tapias de la rectoría.

Dels vehins més propers de la parroquia, no n'hi mancava pas cap. Eran gent xaruga quasi tots, carregats de nafras y de xacras, com roças pera anar al canyet. Ací's veya a l'avi Pugna traginant un goll tan gros que li abraçava tot el coll, desde'l clatell al sotabarba. Allí hi havía en Pere Mestre, ab aquella cama curta que'l feya ranquejar tot fent ganyotas. Després venía'l jayo de Romaní, l'Aleix de las Tòfonas, cargolat a tall de serp y mitj rihent per sota'l nas. Més enllá, una mica enretirat, igual que si's dongués pena de barrejarse ab aquells padrins xacrosos, hi havía en Cosme de la Rovira, d'un color de cara tot trencat, y alt y prim com un pollancre.   -72-   El cego de l'Uyá seya a la porta de la rectoría, al costat del Bepus, el masover, que no deixava al vell ni a sol ni a sombra, quan no se'l vigilava la mestressa...

Ab tot y haverhi per'llí aplegada tanta gent, surava arreu una lley de quietut estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de moures en el silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap mena. L'un s'estava ab el cap caygut sobre'l palmell de la má, com si dormís; l'altre, tot encantat, tenía'ls ulls fixos sobre'ls munts d'herba del cementiri, acabada de segar; aquet, ab la vara de freixa que tenía als dits, gratava suaument la terra de devant seu; aquell restava ab la boca badada, y els ulls cluchs, com un babau.

Quan mossen Llátzer va surtir a la porta de la rectoría, van girar un moment el cap com tafanejant al rector nou; però desseguit van tornar a enfonzarse a l'ensopiment de sempre. Ni l'aspecte atractívol del capellá, ni l'expressió compassiva   -73-   del seu rostre, ni l'ayre de dolor que rodava pels seus llavis, ni la lluhiçor d'uns ulls encara plens de joventut, que semblavan contradir la blancor d'un cap cobert de neu, no van causar pena ni gloria als espessos bosquerols. Més aviat feyan cara de sentirse vergonyosos y encongits devant d'aquella bondat adolorida.

* * *

El rector se'ls mirava, se'ls mirava... y, séns poguerhi fer més, altre cop se li omplía'l pensament de funerarias imatges. Al contemplar tan aclaparada y abatuda a la munió de feligresos que s'asseya pel pla del cementiri, se li representava que tenía devant seu, tota plegada, a l'humanitat tristoya qu'havía passat pels sots durant els sigles. A sota terra hi jeyan, en la pau de la mort, las generacions passadas. A demunt, sobre'l fossar, s'hi escampavan las generacions del día, gayrebé tan somortas   -74-   y dormilegas com las de sota, que dormían el somni etern... Però a ne'l capellá l'esferehía aquella idea, y per això's passava las mans pel front, com pera esborrar el fantasma que tan a deshora li tornava a contorbar el pensament. No eran pas tenebras ni imatges desfallidoras lo que li convenía, en aquells instants, pera tocar el cor, dels rústechs adormits. Era fe lo que calía, fe ben ardenta en la resurrecció dels morts... Era caritat, caritat redemptora, lo que necessitava pera deslliurar a las ánimas obscuras que vagavan sense esma per la foscuria dels llims...

Y allavoras el capellá, com si fes un esforç pera ferse venir a la boca las paraulas de pietat qu'en altres temps sempre tenía a flor de llavis, va dirigirse als feligresos, tot obrint els braços ab un gesto de pare que va a parlar a sa familia, ple d'amor.

-Fills meus, jo us he cridat perquè... ja ho veyeu!... la pobra esglesia se'n va a troços... y hem de veure si entre tots   -75-   l'apariem. Donèu, per pietat, una mirada allí dins... y diguèu si no us fa llástima una miseria com aquella! Jo, la primera vegada qu'hi vaig entrar, no vaig pas poguer aguantarme'ls plors... Ja ho sé, ja ho sé, qu'a n'aquestas clotadas ahont viviu, veritables valls de llágrimas, tot es pobresa y desolació. Mirèus, jo mateix tinch la rectoría tota enrunada, y m'he hagut d'arreconar a la part del porxo, qu'encara s'aguanta poch o molt... Y ja'm penso que lo que'm passa a mi us passará a tots vosaltres. Però, per miseria que patim, un recó pera arredossarnos, un indret pera lliurarnos, a la nit, del vent y de las ayguas, el tenim tots, tots... menos Deu! L'esglesia talment sembla una casa payral abandonada pels fills. Tota cau, tota s'esberla, las voltas s'obren, s'esquerdan las parets, y els aucellots fan niu a las cornisas y s'ajocan pels altars... Y ¿no us fa pena això, fills meus? ¿No sentiu may veus de remordiment qu'us cridin: «Vosaltres teniu casa... y Deu no'n té.   -76-   Vosaltres dormiu a xopluch... y la pluja entra a l'esglesia...»?

La major part dels feligresos escoltavan com estaquirots la prèdica del capellá, sense dar senyals de vida. Els quins semblavan menos enzas, tot lo més que feyan era moure'l cap d'una manera indecisa, que no se sabía si volía dir que sí o que no. Mes el rector, per això, no's desanimava, com si a copia de bondat y d'indulgencia's vegés ab prou cor pera férsels seus y encomanarlos els fervors que li bullían dins de l'ánima.

-Y encara, fills estimats, heu de pensar una altra cosa... y es que'l temple de Deu també es el patrimoni sagrat dels feligresos, la casa payral dels cristians. No oblidèu que sota aquets murs qu'ara s'ensorran hi han vingut a resar y buscar refugi las altras generacions, els vostres pares, els vostres avis, tots els vostres antepassats. Recordèus qu'allí dins d'aquella nau vos van arruixar el cap, al venir al món, ab las ayguas del baptisme; recordèus qu'allí us van   -77-   ensenyar, de criaturas, els sants manaments; recordèus qu'allí us van lligar per la vida ab la dona qu'heu estimat; recordèus qu'allí heu vingut a resar la derrera oració pera'ls vostres morts, abans de donarlos terra!... ¿Còm podeu permetre, donchs, que resti sola y verna, tancada y feta runas, aquesta casa de Deu que s'ha alegrat ab vostras alegrías y s'ha entristit ab vostras penas? ¿Còm podeu volguer que callin eternament aquestas campanas qu'han repicat alegroyas pel vostre bateig y han plorat ab dolor la mort dels vostres? ¿No l'anyoreu, aquesta veu amiga qu'us dona'l bon día y la bona nit, qu'us desvetlla y us adorm, qu'us avisa la tempesta y el bon temps, qu'us crida a la festa, a l'oració, y us senyala las horas de la vida?... ¿No l'anyoreu? ¡Diguèume! ¿No l'anyoreu?

* * *

Els bosquerols no obrían boca. Ni empaytats frech a frech per las fogosas   -78-   preguntas del capellá, sabían dir una paraula ni fer un signe qualsevol. Més aviat feyan cara d'anguniats y neguitosos, com si'ls amohinés y els dongués pena aquella exaltació del rector nou, que maldava tant com podía pera arrencarlos a l'etern ensopiment. Semblava que no estessin bé, que patissin... que'ls burxessin... que'ls entrés una mena de desfici... No sabían què fer ni còm estarse... N'hi havía qu'ab la llengua tocavan l'ase; n'hi havía que davan copets a terra, fent anar el peu... L'un se burxava l'orella, l'altre's gratava'l cap...

«¡Són bestiolas de bosch! -pensava'l capellá, devant d'aquell silenci, ple d'angunia. -Son taups de la terra, engorronits a las arrugas de las montanyas, ahont hi tenen fet el cau... Els sap greu que se'ls desvetlli, com si aborrissin la vida. Més s'estiman dormir quietons dins las tenebras que caminar cap a la llum. Estantse a la fosca han perdut la vista, com han perdut la paraula vivint en la solitut...» El pobre rector   -79-   se trobava trist d'esperit y cor-glaçat, perquè ja desconfiava de poguerlos fer obrir els ulls y ferlos badar la boca. Y... lo que l'acabava de contristar era que, boy a mida que perdía l'esperança de resucitarlos, sentía néixer dintre seu un sentiment... que l'esferehía a l'adonársen. En lloch de pietat, de conmiseració, començava a sentir rencunia, rencunia y fástich contra aquella gent sorruda qu'anava ab la vista a terra y no sabía dir un mot.

-Però parlèu, per caritat! -clamava mossen Llátzer. -¡Diguèu una paraula! ¡Sembleu muts, Senyor Deu meu! ¡Sembleu morts!...

Y allavors va començar la tirallonga de las miserias, l'eterna lletania de quan se'ls furgava massa.

-Som tan pobres...

-Anem tan escassos...

-Estem tan enderrerits...

-La cullita ha estat tant magre...

-Se mos ha mort tant bestiar...

-Mos va tot tan malament...

-Però jo no us demano pas hisenda ni cabals, Senyor bon Deu! -feya'l rector, despacientantse. -Jo no més vos demano cor, esperit, braços que m'ajudin, cossos que's moguin, camas que caminin... Jo no us demano res més que voluntat, una mica de voluntat! Las obras de la pobre esglesia, las podem fer a terralló. Jo faré venir un mestre o dos de l'Ametlla, però vosaltres m'heu d'ajudar en aquesta obra santa d'aixecar el temple de Deu... Els quins teniu pinedas podeu dur cayrats pera las bastidas; els quins vos esteu vora del cingle podeu fer camins de pedra fins aquí; a la pujada de l'Uyá hi ha prou pedra de calç pera poderne fer unas quantas cuytas; de baix de la riera del molí's pot pujar la sorra que fassi falla...

Tothom restava mut, com si no entenguessin lo que'ls deyan.

-¡Es dir que no voleu fer res per l'esglesia! -exclamava, indignat, el capellá. -¡Es dir que no voleu fer res per Deu!

Ni una paraula. Tothom callat. El rector   -81-   se'ls mirava ab els ulls plens d'ira... y altre cop li venía la deria al pensament de que tota la munió que tenía a devant seu no era res més que un ramat de bestias. «Bestiolas del camp... Animalets del bosch... ¡Si fins ne tenen la cara... y els tirats!... ¡Deu me perdó si peco! -pensava'l capellá- però no puch apartar de mí aquesta infernal caboria. ¡Ho són! ¡Ho són! No cal més que mirar aquest home de galtas ab barballeras y ulls negats d'aygua, pera veure qu'es un bou, fet y dit. Y aquet, de cara rodona y ulls esverats y nas menut... ¡Si això es una òliva! Y aquet, ab el goll penjant y la testa bonyeguda, sembla un galápat... ¡Y aquell ranco, una granota, quan fa aquella lley de saltirons!... ¡Deu me perdó! ¡Deu me perdó!» Y espantat dels propis pensaments, que semblavan rauxas de desvari, el rector va redreçarse, y, aixecant enlayre un braç misericordiós, va dir a ne'ls rústechs feligresos:

-¡Anèu, anèu en nom de Deu! ¡Y que'l Senyor vos benehesca a tots!

Els bosquerols no esperavan altra cosa. Tots van anar girant cúa, l'un esquitllantse cap al Serrat, l'altre esmunyintse cap al Bosch Negre, cadascú buscant el cau, pera tornarshi a enterrar en vida.

Els quins anavan pel mateix camí, mormolavan en veu baixa:

-¡Quínas endergas, el rector!...

-¡Vès ab quínas orgas surt!

-Y aquells ulls que fa d'esperitat...

-¡Si sembla una mala cosa!

Altres somreyan ab ayres mofetas:

-Vès... fesli una esglesia nova! -deya en Pere Mestre, tot ranquejant.

-Sí... -responía l'avi Pugna, fent saccejar el goll. -Y a mí'm cau la casa a troços...

-Y a mi tuta se m'aclufa... -afegía l'Aleix de las Tòfonas, mitj somrient per sota'l nas.

Cada festa, en havent dinat, ja se sabía, la jovenalla de las clotadas feya cap a Puiggraciós.

Aixís com a trench d'auba era l'ermita'l punt d'aplech dels esbarriats feligresos d'aquells sots, qu'anavan a missa primera quan n'hi deya de cent en quaranta algun capellá dels encontorns, cap a mitjdía y a la tarda servía de cau als briscayres y jugadors de truch. De bon matí tot eran caputxas blancas que, vingudas d'ací y d'allí, s'anavan ficant a l'esglesieta, avisadas pel so esquerdat   -84-   de la campana, que, en mitj del silenci de las boscurias, semblava que digués: Pujèu tau, tau... pujèu si us plau... De mitj dematí en avall, tot eran homes, minyons o bordegaços, que, ab un clavell de moro a l'orella y trencant pinyons torrats, se ficavan a las cambras baixas del rònech hostalet, arrambat a tall de contrafort a las parets de l'esglesieta. El mateix ermitá xaruch qu'havía ajudat la missa matinal ab el roquet demunt las calças, convertit després en hostaler, anava y venía del tinell, prenent els porrons de beguda que mesurava l'ermitana y repartintlos als parroquians de cada festa, pastors, moços, pilers ó llenyatayres, vinguts de quí sap ahont...

Ara ja feya temps que de missa no se n'hi deya... però per això, a las tardas de las festas, ¡no'n volguèu més de gernació a l'hostalet a jugar al truch o a la brisca, entre got y got de vi!

Els vehins del Serrat ¡ray!, ab quatre gambadas hi eran, a l'ermita;... però'ls quins venían de l'altra bandada del   -85-   Bosch Negre, o de més enllá de Romaní, hi tenían una bella tirada, ¡com hi ha món! Hi havía pastor de Vallcárcara que feya una hora bona de camí pera deixarse caure a Puiggraciós... y encara molts anavan a donar la volta y feyan marrada a gratscient pera baixar a beure aygua a la font de las Gojas, de prop de la Rovira, qu'entre totas las fonts d'aquells sots, pobladas de misteris y llegendas, era la de més anomenada per la virtut que tenía... Tots els quins venían de la banda de l'Uyá no's descuydavan may d'aturarshi, y això... que la baixada al fons de l'avench, ahont brollava l'aygua, era entretinguda y fins perillosa pel qui no tenía'l camí esversat. Mentres s'era a la rampa dels pollancres, encara, com aquell... però'l relleix de la roca per ahont s'havía de passar després, era tant estret, estret, y tan relliscós per l'humitat, que calía arraparse ben bé a las brancas y matolls si un no volía estimbarse fins al fondo negre del abim. Però, com que l'aygua   -86-   de las Gojas ja era cosa sabuda que duya bona sort a qui'n tastava y que goría de somnis dolents y que guardava de malestruguesas... recava, a la veritat, passar per allí y no baixar a beure un glop de l'aygua miraculosa, o may fos sinó mullarshi'ls dits pera persignarse, quan no hi havía ningú, que ho pogués veure, per allí aprop.

Després d'això... semblava que se sentían més alleugerits, més aconsolats de cor; y, un cop eixits d'aquell forat de galipaus, més fondo y negre que l'ull d'un pou, s'enfilavan d'un salt per la drecera, y vinga trescar montanya amunt, fins a arribar al cim de l'ermita, desde ahont se descobrían, assoleyadas, las planurias del Vallès.

* * *

Aquell diumenge, a la tarda, havía pujat desde las fondaladas bon grapat de gent a Puiggraciós. Però l'espectacle somrisent de las xamosas planas que   -87-   s'extenían al peu del Serrat, poch feya fret ni calor als rústechs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits y tristoys, anavan entrant a l'hostalet de l'ermita, fent moure'l cap ab ayres mústichs, com si, en comptes d'anar a un siti de pletxeria, anessin a vetllar un mort. Per tot Deu-vos-guart se deyan vagament els uns als altres:

-¿Què hi ha?

-Res...

-¿Tu ací?...

-¡Què hem de fer!...

Y encara aquets eran els més garlayres, perquè la major part restavan ab la boca closa, com si's donguessin vergonya de parlar. Sense dir mot, ni gros ni xich, molts s'asseyan al voltant de la taula, y ab un signe de cap o una torçada de coll demanavan beure a l'ermitana o's convidavan a jugar ells ab ells. Per això es que, tot y haventhi tanta gent aplegada dintre las fumadas cambras de l'hostalet, regnava una mena de quietut estranya, sols interrompuda de   -88-   tant en tant pel soroll d'un porró que l'ermitá posava sobre la taula, o pels envits breus y sechs dels jugadors:

-¡Truco!

-Vull.

-¡Tres!

-¡Tot!

Després las cambras tornavan a quedar silenciosas, quietas, com si altre cop s'espessís el núvol d'ensopiment qu'eternament surava sobre aquells homes de mirada tèrbola, confosa... Boy a mida que la beguda corría per las taulas y que'ls braços enlayravan els porrons, encara esdevenían més motxos, més aixuts; perquè, aixís com tenían trista la vida y tristos els posats, també tenían trist el vi. Com més beguda engolían, més pansits se posavan, més sorruts.

Però veusaquí que, de prompte, entremitj d'aquella nyonya, d'aquell aclaparament, va ressonar una veuarra que deya:

-¡Ja som açí! ¡Ja som açí!

-¡En Carbassot!... -va remugar tothom alçant el cap com deixondintse,   -89-   mentres se dibuixava una sombra de rialla en aquellas caras mortas, d'hont semblava desterrada pera sempre tota mena de somrís.

Sí. Era en Carbassot, el porquerol de l'Ensulcida, xicot grassó y camacurt que tenía bella fama a totas las clotadas pels estirabots qu'a cada punt etzivava, aspres y bonyeguts com un terròs. Ab els seus acudits de pallasso bosquetá, tenía'l poder, gayrebé miraculós, de fer esclafir als pastors més rústechs, als més ferotges llenyaters. Això... sense comptar las tretas que s'empescava, a cada dos per tres, pera esglayar a las vellas y pera fer córrer esverats als vehins de las clotadas. A lo millor, pels volts de Romaní, apareixía un home penjat espantosament d'un noguer... y quan la gent s'acostava a l'arbre, esgarrifada, dihent: «¡Jesús, María, Joseph! L'Aleix s'ha penjat! ¡L'Aleix s'ha penjat!...» se trobavan ab que'l mort eran quatre pellingos conjuminats pel porquerol a fi d'estrafer la figura recargolada del jayo de   -90-   Romaní. Una altra vegada, per una torrentera qualsevol, se veya un home ajaçat per terra y envolicat ab una manta, que glapía y pantejava com si hagués de fer la derrera estremitut... y aixís que s'hi atansava algú que passés, preguntant: «Quí hi ha ací? ¡Eh, l'home! ¿Què teniu?», surtía de la manta en Carbassot fent cabriolas y enfilantse montanya amunt.

El porquerol de l'Ensulcida era tota la diversió, tota la comedia de que disposava, pera esbargirse, la gent dels sots de Montmany. Per això, quan va arribar a l'hostalet, li varen dir, com si l'anyoressin:

-Mos creyam que no vinrías, Carbassot.

-Es que la truja m'ha garrinat, y... so hagut d'anar a cercar la llevadora, -va respondre el p